Joaquín Sabina: “M'agrada molt la vida domèstica, però no m'inspira per escriure res"

Enviat especial a Sant Sebastià“Demano la pena de mort per a l'inventor dels mòbils amb càmera”, diu Joaquín Sabina en un moment del documental Sintiéndolo mucho tot lamentant la pèrdua d'intimitat que comporta. Així que cal valorar com un gest de molta confiança quan, fa uns tretze anys, va proposar a Fernando León que se n'anés amb ell i Benjamín Prado a Rota i els filmés en el procés d'escriure el disc Vinagre y rosas. Aquell i molts altres episodis enregistrats al llarg de més de deu anys donen forma a un documental que s'ha presentat aquest dissabte al Festival de Sant Sebastià i on el músic d'Úbeda parla, segons León, amb “total honestedat”. “La meva dona diu que el Fernando m'ha tret l'ànima, i això que a mi em fa vergonya fins i tot ensenyar el cul”, ha afegit Sabina.

Almenys ho sembla, d'honest, tant parlant del seu pare (“Era policia i poeta de campanar, només recitava a les bodes i els funerals, i a ell li dec la poesia”) com del seu poble natal (“Úbeda era grisa i freda, molt feixista, hi plovia molt i no passava res”), de la cocaïna (“La vaig deixar fa vint anys. Van ser experiències felices fins que van deixar de ser-ho”) i fins i tot de la seva obra actual: “Fa vint anys pensava que encara podia escriure la meva gran cançó, però ara sé que els meus deu millors temes ja es van escriure fa temps”, reconeix al documental, atribuint-ho a la vida que porta els últims anys, estable i sense excessos, almenys en comparació amb els seus “anys bojos”. “M'agrada molt la vida domèstica, però no m'inspira per escriure res”, ha dit a Sant Sebastià. “I no és que m'agradin el conflicte ni el desamor, però sense ells no es poden fer cançons”.

Nou disc i gira al febrer

A Sintiéndolo mucho, León acompanya Sabina a una corrida de José Tomás, a rebre un homenatge a Úbeda i a visitar el Salón Tenampa, temple de la música mexicana. “Al documental hi ha molts moments vius, perquè així és com entenem millor la gent, veient com reaccionen –diu León–. Sempre vaig voler això, més que gent opinant sobre el Joaquín”. Un d'aquests moments és quan Sabina i Leiva toquen per primera vegada –i de manera un pèl accidentada– la cançó que dona títol al documental, escrita per tots dos. I, per cert, aquest dissabte han anunciat que serà la primera cançó d'un disc que es publicarà al gener i que Sabina defensarà en directe a partir del febrer. “No faig gira si no tinc cançons noves –ha dit el músic–. No les cantaré totes, que seria un conyàs, però si no en canto quatre o cinc de noves no em motivo”.

En bona forma i rialler, amb la veu rogallosa dels últims anys, Sabina ha reivindicat en la roda de premsa l'humor com a actitud vital. “L'artista s'ha de prendre molt seriosament el que fa, però mai a si mateix –ha dit–. La solemnitat és la fi de qualsevol aventura artística”. La solemnitat que sí que li agrada a Sabina és la del toreig i al documental recorda quan de petit jugava “a toros” i l'èxtasi que sentia tocant el vestit del matador. Quan s'acosta a saludar el seu amic José Tomás poc abans d'una corrida a Mèxic, la càmera de León el capta dient-li a cau d'orella: “El plaer més gran de la meva vida és ser aquí”. Aquella tarda, mentre Sabina l'observa des de les grades, Tomás és cornejat per un toro i se l'enduen amb ambulància. A la nit, amb el cap més pendent de les notícies de l'hospital que de les seves cançons, Sabina ha d'oferir un concert. Un dels “moments vius” que buscava León al documental.

“Són imatges que vaig filmar fa anys i que em cremaven a les mans –explica el director a l'ARA–. És molt fotut haver de sortir a actuar quan un amic es debat entre la vida i la mort”. Més endavant, León munta imatges de Sabina marxant en llitera del Wizink Center després del seu accident al costat de les de Tomás sent evacuat de la plaça de toros amb la femoral seccionada. Sabina, torero? “El públic li diu 'torero' quan actua a Las Ventas –apunta León–. Al Joaquín, la comparació el faria enrojolar segur, perquè ell no s'hi juga la vida a cada concert. Però hi ha alguna cosa en el temor reverencial que sent abans de cada concert, com si el públic fos el toro”.