Jean-Gabriel Périot: “L'error de l'esquerra francesa va ser ignorar el discurs social del Front Nacional”

BarcelonaEn un moment clau del llibre Retour à Reims (editat en castellà per Libros del Zorzal), en què Didier Eribon entrelliga la seva pròpia història familiar i la de la classe obrera francesa, el narrador descriu amb estupefacció que la seva mare, tot i haver-ho negat sempre, havia votat al Front Nacional. “Però només com a advertència”, es justifica ella, obrera lligada al Partit Comunista de tota la vida i a les lluites feministes. “Què importa que estiguin contra l'avortament?”, insisteix davant la incomprensió del fill. “Jo no els he votat per això”. Jean-Gabriel Périot, militant de l'ala més polititzada i crítica del cinema francès, adapta el llibre d'Eribon en forma d'assaig visual al film Retorn a Reims per oferir una història vivíssima i clarivident de l'evolució de la classe obrera francesa durant el segle XX i la deriva del seu vot cap a l'extrema dreta. “El de la mare d'Eribon és un cas particular però serveix molt bé com a via d'entrada en la història política de França –diu Périot–. A més, la història es pot refutar, però una experiència personal no. I això ens obliga a fer l'esforç d'entendre-la”. Retorn a Reims s'ha estrenat als cinemes en versió original subtitulada en català.

Va optar per il·lustrar la història d'Eribon amb material d'arxiu i entrevistes, no com una ficció. Per què?

— Perquè el material d'arxiu em permetia construir la pel·lícula a través de testimonis de persones anònimes de la classe obrera, gent real que s'expressa des de la seva situació personal i a la qual no és fàcil contradir. En un documental més clàssic, si algú diu alguna cosa tu pots contraposar-ne una altra per dir: “Les coses no eren així”. Però amb una experiència privada això no es pot fer. També m'interessava mostrar aquestes imatges d'entrevistes antigues: avui dia gairebé no hi ha espai al cinema o la televisió perquè la gent de classe obrera s'expressi. Jo vinc de la classe treballadora i de petit em van ensenyar a no parlar en públic. Per mi era una oportunitat per tornar-los la veu a aquestes persones. En una ficció no hauria sigut el mateix.

¿La veu de la classe obrera s'ha silenciat en el cinema?

— Els cineastes o els reporters que filmaven gent normal parlant de temes relacionats amb la classe obrera van desaparèixer a partir dels 80. Encara tenim pel·lícules sobre treballadors, però la manera en què s'expressen és diferent. Abans dels 80, almenys a França, molts dels cineastes, productors i tècnics eren pròxims al Partit Comunista o a l'esquerra, i molts d'ells venien de la classe obrera. A partir dels 80, el cinema es va tornar més burgès, i fins i tot quan es parlava de la classe obrera es feia d'una altra manera. I a la televisió, la classe obrera directament va desaparèixer. L'única esperança de veure un obrer expressant-se sobre algun tema que l'afecti és quan fan una enquesta ràpida de frases curtes sobre un tema d'actualitat, però és vist i no vist. I a continuació, el periodista o el polític els replica i contradiu.

Quan el cinema compromès i d'esquerres retrata la classe obrera té sovint la tendència a idealitzar-la. Vostè no ho fa: aborda temes com el racisme de la classe obrera, el seu masclisme i les dures condicions de les dones... És important mostrar els defectes de la classe obrera?

— Sí, absolutament. L'esquerra té un problema: és incapaç de fer autocrítica. Però la crítica és necessària per saber quan cometem errors, com a persones o col·lectius. És l'única manera de millorar i entendre els canvis d'un món que no s'atura. En el passat, per al Partit Comunista va ser important crear una mitologia heroica de la classe treballadora com a classe revolucionària i perfecta que ens havia de portar la revolució. Ara, el problema és un altre: la majoria de pel·lícules les fan gent burgesa o de classe alta que es vol excusar de ser-ho i que ha creat la seva pròpia mitologia de la classe obrera, sempre pura i patidora, però no és així. La classe obrera no és perfecta, tenim moltes contradiccions. I acceptar-ho és l'única manera d'entendre per què tanta gent va deixar de votar comunista per votar l'extrema dreta, i per comprendre el racisme sistèmic de la societat francesa. No es tracta d'acusar la classe obrera de racista en la seva totalitat, però sí de reconèixer que existeix una història de racisme en la classe obrera i fer-nos més preguntes per comprendre'ns millor.

Retorn a Reims apunta com una de les causes de la crisi de l'esquerra la seva pèrdua d'identitat com a subjecte polític. Què ha provocat aquesta crisi d'identitat?

— No soc historiador, però crec que es va produir un fort sentiment de traïció. La classe obrera es va sentir traïda pels polítics. I segurament té a veure amb el fet que, a partir dels 80, els representants polítics de l'esquerra van deixar de ser de classe obrera. Abans dels 80, partits com els socialistes tenien una barreja de gent de les bases del partit i d'altres que s'havien preparat per ser polítics i havien anat a escoles especials, gent sense gaire contacte amb la classe obrera. Quan el Partit Socialista va arribar al poder als 80 va quedar clar que aquella gent no representava els obrers. I Miterrand va ser el primer que va utilitzar el Front Nacional com un argument electoral. “Voteu-me o tindreu Le Pen”. No era un argument polític ni amb contingut ideològic. I va ser un gran error.

Per què?

— Preparant la pel·lícula vaig escoltar molts discursos de Jean-Marie Le Pen. Als 80 l'únic que importava era rebutjar el racisme de Le Pen i el Front Nacional. “Són racistes, no parlem amb ells”, dèiem. Però no ens vam prendre mai la molèstia d'escoltar els seus discursos. Quan per fi ho vaig fer, em van sorprendre molt: la primera part era sobre immigració, però la segona sobre les condicions de vida dels treballadors a França. El problema és que l'esquerra sempre va respondre als arguments racistes, però mai a la resta del seu discurs. I crec que la gent que va votar Le Pen es quedava més amb la segona part del discurs que amb la primera. Segur que hi havia racistes, però només una part. I és un gran error no haver-nos-en adonat. Sobretot els polítics, que són els primers que haurien d'haver-ho vist i haver respost a Le Pen. L'error de l'esquerra francesa va ser ignorar el discurs social del Front Nacional.

El discurs social de Le Pen va acabar calant en la classe obrera.

— Hi ha un moment del llibre que m'emociona i és quan Eribon diu que “podem pretendre que mai parlarem amb una persona del Front Nacional, però què passa quan és algú de la teva família?”. Quan ell confronta la seva mare, ens adonem que no vota només pels immigrants, sinó que és un tema més ampli. I per a mi va ser molt important perquè em va fer adonar-me que vam cometre un error col·lectiu posant el Front Nacional i els seus votants en un racó amb l'etiqueta de “dolents" i no prendre'ns el temps necessari per escoltar-los i respondre als seus arguments.

Té clar l'error que va cometre l'esquerra amb el Front Nacional. Què s'hauria de fer ara per contenir l'ascens de l'extrema dreta?

— És complicat respondre aquesta pregunta, fins i tot per als polítics d'esquerra. Com tornar a atreure la gent que s'ha acostumat a votar Le Pen? Hi ha una part d'aquest electorat a la qual es pot apel·lar amb arguments socials, però què fem amb la part racista? No és fàcil. Jo només puc contestar com a cineasta. Per això he volgut explicar la història del Front Nacional. A França vivim en un país que veu com a normal que el 35% o el 40% de la gent voti Le Pen, però és important recordar que no sempre va ser així. I si al principi el Front Nacional no era res, és possible que algun dia tornin a ser-ho, o almenys que tornin a ser marginals. Perquè és horrible viure en un país on Le Pen pot arribar a tenir el 40% del vot.

Per cert, algú de la seva família va votar per Le Pen?

— No, simplement van deixar de votar. La meva no era una família d'obrers de fàbriques, sinó de treballadors pobres amb feines en botigues o netejant. No estaven afiliats al Partit Comunista. Però hi ha un moment en què la pel·lícula connecta amb la meva història personal, i és quan parla dels armilles grogues: tothom a la meva família va seguir el moviment i alguns fins i tot van anar a les manifestacions. Va ser la primera vegada en la meva vida en què algun d'ells es va polititzar.

I què en pensa, dels armilles grogues?

— Va ser un moviment important, el primer gran moviment des del 68. Gent pobra, de classe treballadora i de classe mitjana integrats en un mateix moviment. De vegades era una mica confús saber què volien, i també hi havia elements de l'extrema dreta participant a les manifestacions. Però el gran problema dels armilles grogues no va ser el moviment, sinó la repressió, que va ser horrible. I també la falta de reacció dels partits polítics. Ni tan sols d'algú com Mélenchon, que es va quedar callat.

Per què va triar l'actriu Adèle Haenel com a narradora d'un text escrit per un home?

— El que m'agrada del llibre és que és molt obert i pots connectar-hi sense ser de classe obrera. Jo ho soc i no em va costar gens, però fins i tot si no ho ets no et costarà gaire. Sabia que incloure molt de material d'arxiu obriria encara més la història, i el mateix passa si posem una veu diferent del que t'esperes. A més, poso el focus en la mare, així que em va semblar lògic tenir una veu femenina, perquè a la pel·lícula hi ha moltes mirades femenines sobre la classe obrera. La mateixa Adèle és una de les figures més compromeses de la seva generació. I també m'agrada molt la veu que té, em connecta a la classe obrera.

Haenel va anunciar fa poc que es retirava del cinema perquè el considera "una indústria reaccionària, racista i patriarcal".

— L'entenc perfectament. Jo mateix dubto del meu rol al cinema, perquè intento fer pel·lícules compromeses i polítiques, però estic dins d'una indústria que no és gens compromesa i que, de vegades, utilitza pel·lícules com la meva per fer veure que és més diversa i compromesa del que en realitat és. Però tots sabem que això és una broma. Em sento utilitzat, així que entenc que ella també se senti així. Però m'agrada que hagi deixat la porta oberta a fer més pel·lícules amb cineastes joves. Vol escapar de la indústria, no del cinema.