Javier Fesser: "Les persones amb discapacitat intel·lectual es miren la mort d’una altra manera"

BarcelonaEls prop de 20 milions d'euros que va recaptar la pel·lícula Campeones (2018) feien gairebé inevitable que tard o d’hora arribés una seqüela d’aquella premiada comèdia sobre un equip de bàsquet de persones amb discapacitat intel·lectual. Campeonex, que s’estrena aquest divendres, reuneix la majoria de personatges del film i el seu director, Javier Fesser, que es va posar només una condició per repetir: "Aportar alguna cosa nova sobre l’univers de la discapacitat".

Repeteixen tots els campeones però no Javier Gutiérrez. Per què?

— Ell va interpretar un entrenador meravellós i va fer un viatge irrepetible en la primera part, però ara l’equip es torna a reunir amb una nova entrenadora que és tot el contrari d’aquell personatge. Abans teníem un entrenador amb gran experiència i enfadat amb el món, i ara una noia de 21 anys amb cara de por i fama de malastruga. Però els protagonistes segueixen sent els campeones.

En el cinema solen ser els protagonistes els que tenen evolució dramàtica, però a Campeones i Campeonex són els que els envolten els que canvien més.

— Perquè és un retrat exacte de la realitat. Les persones amb discapacitat intel·lectual et transformen amb la seva enorme capacitat per emocionar i fer-te riure des de la seva veritat. També ens han transformat a tots els que hem treballat amb ells. A mi m’han ensenyat a acceptar els altres com són i, sobretot en la segona pel·lícula, a acceptar-me tal com soc i no castigar-me tant per les coses que no em surten bé.

¿I a ells els ha transformat, l’èxit?

— Sí, però ho has de mesurar amb altres paràmetres. Són persones que treballen amb un sistema operatiu diferent on l’ego no entra en l’equació. A ells l’èxit els ha fet molt feliços perquè els fa sentir que la vida compta amb ells, que la seva forma de veure el món provoca coses boniques en els espectadors.

En el cinema català més recent es treballa molt amb actors no professionals i els directors sovint fan una preparació específica perquè no hi hagi expectatives posteriors irreals.

— Jo no ho vaig fer. No he tingut mai la sensació de treballar amb dos grups diferents de persones. Les dues Campeones són pel·lícules en què intervenen molts professionals: els uns actuen i els altres il·luminen, porten els entrepans o el que sigui. A cada persona se la tracta de forma diferent, perquè cada actor, cada tècnic, requereix una forma de treballar diferent.

La pel·lícula gira al voltant de Brianeitor, el conegut gamer Brian Albacete Oliver, que pateix atròfia muscular degenerativa. ¿Es va concebre la història al seu voltant?

— Com a Campeones, el guió inicial és només una guia i, després del càsting, el tornem a escriure per buscar la veritat. L’anem escrivint fins i tot durant els assaigs, està viu fins a l’últim moment. Intentar que aquesta gent interpreti uns papers que ens hem inventat no porta enlloc.

I com el vau trobar, a Brianeitor?

— Va ser complicat. El personatge original era una dona, però no trobàvem la persona ideal per explicar tot el que volia sobre la discapacitat funcional. I quan la recerca es va ampliar a homes, el fill de la meva coguionista, que té 11 anys i està ficat en el món dels youtubers, gamers i streamers, em va dir que ell seguia molt en Brianeitor i em va ensenyar el seu TikTok. Vaig demanar al meu director de càsting que el localitzés i aquella mateixa tarda vam fer un Zoom. I crec que al cap de 30 segons ja em vaig adonar que teníem la pel·lícula, que l’havíem trobat i només faltava rodar-la.

El clímax de la pel·lícula és un campionat d’e-sports que combina imatges dels personatges i dels seus avatars en un joc. No havia rodat mai res així. Va ser complicat?

— Vaig haver d’estudiar les competicions d’e-sports i parlar amb molts gamers. No m’havien cridat mai l’atenció, però des de la pel·lícula dedico uns quants minuts cada dia al meu videojoc de batalles navals per tractar de comprendre les relacions que es donen en un videojoc online.

El cinema encara tendeix a problematitzar totes les relacions romàntiques entre dones, però a Campeonex n’hi ha una i es tracta amb absoluta naturalitat.

— És de les coses de què més orgullós estic de la pel·lícula. Que siguin dues dones és anecdòtic, són dues persones que es troben, s’entenen, encaixen i s’estimen. I això succeeix de manera absolutament natural perquè ¿com pot no ser natural l’amor?

També es mostra amb molta naturalitat, i moltes vegades, els petons entre dos secundaris amb discapacitat intel·lectual, que era una cosa que no apareixia a la primera part.

— Ho faig amb admiració i, un cop més, basant-me en la realitat. El Germán i la Yolanda, les dues persones amb síndrome de Down que es petonegen repetides vegades al film, són un matrimoni i els vaig conèixer fa dos anys. La seva manera de viure el seu amor em sembla tan bonica i divertida que em feien enveja i volia posar-ho en la pel·lícula. I no necessito explicar qui són o per què s’estimen tant, només veure-ho. És un detall petit i alhora important.

Un altre fet que es normalitza a Campeonex és el de la mort. Igual que a la primera part es prenien la derrota amb esportivitat, aquí hi ha una gran acceptació de l’adeu a un ésser estimat.

— És possible perdre a algú a qui estimes profundament i fer-ho des de l’alegria, però cal una capacitat emocional molt gran que jo no tinc. Aquest sentiment d’alegria per haver-lo conegut i gaudir del seu llegat sense prejudicis, de manera visceral i espontània, forma part de la mirada al món de les persones amb discapacitat intel·lectual, que es miren la mort d’una altra manera.

Parlant de la mort, com ha viscut la de Francisco Ibáñez? Vostè ha sigut el gran adaptador audiovisual de les seves obres.

— Vaig tenir l’enorme sort d’explorar el seu univers amb el seu beneplàcit i confiança. Ibáñez em va donar el millor consell possible: "Fes la pel·lícula com et doni la gana, perquè així és com jo dibuixo les meves historietes". Ell va ser un exemple de com es pot ser artista i pencaire, com es pot ser un geni sense les bajanades que tenen els genis, perquè ell era un geni que no s’ho creia i no va exercir mai de geni ni d’artista, va exercir de pencaire i, sobretot, de bona persona. Tot i que és curiós que algú tan bona persona putegés tant Filemó.

Després de Campeones va fer un projecte molt personal, la pel·lícula antològica Historias lamentables. Després de Campeonex, què li agradaria fer?

— Ara mateix, el que més em ve de gust és posar l’experiència al servei d'històries d’altres persones que em commoguin, però amb un estil o mirada diferent del meu. I ja estic treballant en una sèrie i en una pel·lícula a partir d’un guió que em va encantar.