J.A. Bayona porta els dinosaures al seu terreny a la nova 'Jurassic World'
La cosa més senzilla era pensar que Steven Spielberg i Colin Trevorrow van trucar a Juan Antonio Bayona perquè dirigís 'Jurassic World 2' després de veure'l desplegar la seva mestria davant de catàstrofes naturals i drames humans a 'L'impossible' (2012). Probablement quan després, ja contractat, van veure 'Un monstre em ve a veure' (2016), ja no els va quedar cap dubte. I, no obstant això, el mateix Trevorrow explica que van pensar en el director barceloní per la seva 'opera prima', que va apadrinar un pes pesant del cinema internacional com Guillermo del Toro: 'L'orfenat' (2007).
¿I què té a veure aquell film de terror amb la cinquena i (pen)última entrega d'una saga de dimensions milionàries? Doncs el cor de totes dues, travessat per les pors i les passions infantils, per la curiositat humana infinita. Però també el to del conte gòtic amb què Bayona ha portat els dinosaures al seu terreny. Si algú dubtava si el realitzador es perdria en la maquinària de focs artificials i efectes especials de Hollywood, s'equivocava. Si alguna cosa ha fet Bayona és tornar a omplir l'aventura i l'acció d'una ànima molt Spielberg, que va perdre el perfecte artefacte estiuenc que era 'Jurassic World' (2015).
'El regne caigut' també és un 'blockbuster' d'estiu. Encara amb més acció, més sang, més dinosaures, dinosaures més grossos i més reals. És, per això, més fosca, més adulta. O, simplement, menys innocent. Exigeix alguna cosa més a l'espectador, tenint en compte que continuem en una pel·lícula de pura evasió i entreteniment directe. Però aquí s'acaba el joc de la nostàlgia fàcil amb què s'entretenia la predecessora, tot i que el seu ADN vingui clarament de la pel·lícula mare. Com 'Jurassic Park' (1993), té escenes cinematogràfiques de terror que quedaran gravades en la retina de vells i nous fans de la saga. Com en la primera, com en totes, els personatges humans continuen sense ser els protagonistes, i tot i així tenen més interès, química i cos.
Chris Pratt i Bryce Dallas Howard continuen en la seva reinterpretació particular de la 'screwball comedy'. S'hi uneixen dos personatges nous funcionals, Zia (Daniella Pineda) i Franklin (Justice Smith), que cobreixen tots els espectres de la diversitat generacional, professional i racial. I una nena que no trenca la tradició de la història creada per Michael Crichton, en què els infants patien especialment, tot i que sí que la col·loca al centre de tot, com un bon conte gòtic que és la seva segona meitat. Hi ha el cara a cara amb els dinosaures, els autèntics protagonistes, encara més i tot, i no només com a mers depredadors sinó com a víctimes dels errors i l'arrogància que acumula l'home en la seva batalla desigual contra la natura. Pura essència juràssica. Fins i tot amb la mateixa veu de la consciència: Jeff Goldblum.
