Adeu, Agustí
La mort, la mort, ras i curt, la mort, sense eufemismes, sense pors, assumint tot el que un ha donat, tot el que un ha rebut, tots els errors comesos, tots els encerts, tots els riures que tenen sentit quan s’han plorat tots els dolors, del cos i de l’ànima. Així va encarar el seu comiat d’aquesta vida l’Agustí Villaronga, amb el llibre tibetà dels morts ben a prop, i així en vam parlar el darrer cop que el vaig veure amb lucidesa, poc abans de marxar a passar les vacances de Nadal a la seva estimada Mallorca, amb els seus.
–"I si no et mors?", vaig dir-li, amb aquella conya permanent que gastàvem.
–"Farem pel·lícules, moltes pel·lícules!", va contestar-me amb els ulls brillants.
Un pla B, com quan es preveu que plogui en un rodatge i s’ha de canviar de decorat. Un pla B que havia estat el pla A de tota la seva vida: forçar la realitat que no li agradava a través del seu art, escrivint els guions, planificant les seqüències amb aquesta intel·ligència única que tenia per imaginar els espais, tot a punt per entrar al decorat i, llavors, es produïa la màgia quan donava les ordres als actors: "Fes-ho petit", per exemple, els deia. Mai explicacions rebuscades; ell també havia estat actor. Quin gran director d’actrius i de criatures! Quanta generositat vessada en el moment previ a sentir la paraula “acció”! I després, al muntatge, quan tot està ja rodat i, junts, podíem reflexionar sobre la pel·lícula amb calma, hores de debats, de provatures, buscant l’emoció i la comprensió de la història d'un públic que veurà la pel·lícula per primera vegada.
Ell deia que amb la trilogia que vam produir junts sobre la guerra, bevent dels grans autors de la nostra literatura, amb El mar de Blai Bonet, Pa negre d’Emili Teixidor i Incerta glòria de Joan Sales, havia connectat amb les arrels. Fins llavors havia fet un cinema de tall internacional i en castellà. Això és típic del cinema català. El cinema és un art que té només 125 anys, anys en què la cultura catalana ha estat molt interferida per la repressió política, i els referents eren bàsicament estrangers. Per això li vaig proposar abeurar-nos en la literatura, i ha estat a través d’aquesta connexió amb la tradició i amb la seva llengua que Villaronga ha obtingut els seus grans èxits nacionals i internacionals. Podem dir amb orgull col·lectiu que amb Villaronga la cultura catalana, en cinema, ja té un clàssic.
Avui, quan la professió que l’ha adorat es troba per lliurar els premis a la cinematografia catalana de l’any, se n’ha anat. Com si volgués dir un adeu a tots els que han treballat amb ell al llarg de la seva carrera; ell, que sabia com ningú que la nostra professió és un treball enorme d’equip. Nosaltres sabem que el que hem après de la seva bondat i del seu talent, a través de les seves pel·lícules, quedarà per sempre.
