BarcelonaLas chicas están bien, el debut d'Itsaso Arana com a directora, arriba a la pantalla gran aquest divendres amb un conte d'estiu sobre l'amistat femenina. Irene Escolar (Madrid, 1988), Goya a actriu revelació per Un otoño sin Berlín, de Lara Izagirre, és una de les quatre actrius que, juntament amb una dramaturga, deixen al descobert les seves vulnerabilitats en una idíl·lica casa de pagès de conte de fades amb gripau inclòs.
No ha sigut un rodatge habitual, oi?
— Per a mi ha sigut un dels rodatges més plaents que he viscut. La Itsaso va establir unes regles del joc poc habituals. Hi havia un equip tècnic en la seva majoria femení. Crec que tot érem dones, excepte dos homes. I això va generar un clima de treball molt diferent. Hi havia figures a l'equip tècnic com una gaffer (cap d'electricistes), que jo mai havia vist en un rodatge que ho pogués fer una dona. I és veritat que és una pel·lícula que necessita una atmosfera d'acompanyament, de relaxació, de tendresa potser. Es va generar un ambient de molta camaraderia, de confiança, de seguretat, i també de molta alegria. Tot això s'acaba veient.
Has treballat majoritàriament amb directors: de Carlos Saura a Jonás Trueba. ¿És diferent treballar amb directores?
— No m'agrada generalitzar, però és veritat que les últimes tres coses que he rodat [la sèrie Las largas sombras, de Clara Roquet; la pel·lícula Caída libre, de Laura Jou, i aquesta] han sigut de dones. El més curiós és la manera de treballar que té la productora Los Ilusos, perquè també em va passar amb el Jonás. Té més a veure amb com entendre la nostra feina i la vida. La Itsaso ve d'un tipus de creació molt lliure i va saber generar aquest ambient. Evidentment, treballant amb dones el clima és diferent, la manera de col·locar-se davant l'autoritat és molt diferent, és més tranquil·la, més col·laborativa, s'apropa més a l'escolta, a l'empatia. Crec que això en les dones està més desenvolupat.
Vens de família d'actors. ¿Està canviant la manera de fer cinema?
— Ha evolucionat molt i a la vegada estem en un moment en què encara conviuen les noves maneres de fer amb les velles. Això ho he viscut en projectes més grans amb més mitjans i més diners. Encara falten moltes dones produint, perquè al final una pel·lícula es construeix amb la producció, la manera en què ho estableixes tot i l'equip que esculls.
Què esperes del públic que vegi la pel·lícula?
— És una pel·lícula de la qual em sento molt orgullosa. Hi crec fermament. Poques vegades un veu una pel·lícula i dius: "Aquesta sí". Soc feliç de formar-ne part. I m'agradaria molt que en aquest final d'estiu sigui una pel·lícula que la gent vagi a veure al cine. Així de senzill. Em faria molt feliç que passés això, que fos com una mena de miracle en què el boca-orella funcionés. És una pel·lícula que combina dues coses molt difícils: emociona, però alhora surts de veure-la molt lleuger. Surts que t'ho has passat bé, que estàs a gust. És difícil que sigui divertida i lluminosa, i també emocionant.
Interpreteu uns alter ego de vosaltres mateixes i us exposeu molt.
— Totalment. El més valuós que tenim són les experiències i les hem deixat a la ficció de la pel·lícula. Hem posat les nostres vides aquí. Això també la fa molt especial, que totes ens hàgim volgut obrir, exposar i treure caretes. I és un exercici que quan el veus sembla fàcil i lleuger, però també és molt complicat.
Què t'endús d'aquesta pel·lícula?
— Que quan les coses tenen una coherència això fa que surtin bé, perquè de vegades falta coherència. I després hem après tot el que té a veure amb la camaraderia entre dones, entre actrius. Hem aconseguit compartir les nostres vulnerabilitats i fer baixar els prejudicis sobre altres dones, cuidar-nos entre totes i fer d'això una experiència gratificant.
¿És anar a contracorrent generar aquestes amistats en un món competitiu?
— Totalment. Sovint aquesta competitivitat la genera el que és extern: com ens tracta la indústria, la manera en què estem sovint cosificades, els pocs rols femenins interessants que hi ha. Després hi ha el que passa quan ens ajuntes en un espai com ha passat en aquesta pel·lícula, en la qual perfectament es podia haver generat una competitivitat entre nosaltres però no ha sigut així, perquè la Itsaso ha sabut donar-nos a totes el nostre lloc i, al final, això no és tan difícil, només necessites algú que sigui conscient que això és important perquè tot pugui fluir. Així que en aquest sentit sí que crec que és força revolucionari.
L'amistat entre vosaltres contagia ganes de tenir-vos com a amigues.
— A mi em passa el mateix. Em va passar amb Donetes, que és la típica referència. Hi ha molta gent que ens diu: "Tant de bo quedar-me a la vostra pel·lícula". Crec que té a veure amb l'harmonia i amb la diversió. I, al final, és molt més fàcil del que pensem. Estar amb un bon grup d'amigues que triïs i que et vinguin de gust pot ser que sigui dels millors plans del món.
Però és idíl·lica i inclou elements fantàstics.
— Compte, que al principi també ens jutgem. El que és bonic és veure com és possible trencar amb els judicis. I la ironia trenca també una mica amb la idealització.
La pel·lícula capgira el conte de la princesa i el pèsol. ¿Sou princeses modernes?
— La Itsaso volia reapropiar-se dels contes que ens han explicat.
També interpreteu una obra victoriana que recorda a La casa de Bernarda Alba.
— No deixen de ser dones que estan esperant que algú els doni permís per viure. I que generalment és un home. Més que princeses, són dones que es rebel·len contra el que els ha tocat viure. O que almenys es paren a parlar-ne. És una pel·lícula de dones que parlen, conversacional.
Parleu de la imatge de la mort i de com interpretar la mort si no l'has viscut.
— Igual que la vida, la mort hi està molt present. Vam parlar molt de les persones que creiem que ens protegeixen, de les que ja no hi són. La Itziar [Manero] i l'Helena [Ezquerro] em van ensenyar molt amb les seves experiències. La mort de la qual parlen elles és una orfandat molt important.
¿Amb quina escena et quedes?
— Amb un moment molt divertit que és quan estem tornant a la casa carregant el llit de l'escenografia. Aquell dia vam plorar de riure. No podíem amb el llit i va ser molt divertit. I és com vull recordar aquesta pel·lícula.
Vius a Madrid però tens molt de vincle amb Catalunya, oi?
— Tinc molts amics a Catalunya. El meu tiet [Emilio Gutiérrez Caba] hi va tenir una casa i jo estiuejava molt a Calella de Palafrugell.
¿Parles català?
— [En català.] Parlo una mica de català.
¿T'agradaria treballar més aquí?
— M'encantaria treballar aquí, m'encantaria treballar en català i hi tinc molta relació. La meva primera obra de teatre la vaig fer amb Àlex Rigola al Teatre Lliure. La meva rebesàvia està enterrada a Montjuïc. Van fer un funeral superbonic. Tinc una vinculació molt bonica amb Catalunya i és un lloc que estimo molt.