‘Un sol interior’, Juliette Binoche a la recerca del gran amor
La directora Claire Denis i l’escriptora Christine Angot volien adaptar els Fragments d’un discurs amorós de Roland Barthes. Però una sèrie de problemes amb els drets van impedir que traslladessin a la pantalla aquest tractat multitemàtic sobre les retòriques de la passió. Cert pòsit del projecte inicial és al fons d’Un sol interior, el film que han acabat fent plegades, una comèdia romàntica que trenca amb les inèrcies del gènere per observar des d’una ironia lluminosa les contradiccions i absurditats del joc amorós.
La pel·lícula podria funcionar com tantes altres comèdies al voltant de les aventures sentimentals d’una dona de mitjana edat. Juliette Binoche encarna la Isabelle, una artista separada que no defalleix en el seu afany de trobar el gran amor. La Isabelle enfila un amant rere l’altre, sempre a l’espera que el nou sigui el definitiu. A través de la ronda de pretendents, Denis i Angot construeixen un mostrari de masculinitats cadascuna amb el seu punt de ridiculesa, des del banquer egocèntric fins a l’actor inconsistent, tot marcant la distància entre la imatge que els homes tenen d’ells mateixos i la que en percep la protagonista. Però la recerca incansable d’aquest enamorat ideal també ens retorna el reflex d’una dona addicta a la idea de l’amor verdader. Un concepte fugisser i líquid, com queda clar en l’esplèndid epíleg final, quan un inesperat Gérard Depardieu apareix com un endeví que posa de manifest fins a quin punt certa retòrica sobre l’amor ha esdevingut un significant buit on projectar el desig frustrat d’un sentiment total. De passada, Denis també desmitifica aquest imaginari típicament parisenc que ha poblat tantes i tantes pel·lícules romàntiques, aquests ambients endogàmics d’artistes, intel·lectuals i privilegiats, on les exparelles parlen de manera civilitzada davant d’una copa de vi sobre els seus nous amants.
Poc coneguda més enllà dels cercles cinèfils, Claire Denis és una de les directores més apassionants del cinema contemporani. La major part de la seva filmografia gira al voltant de protagonistes turmentats pel seu sentiment de desencaix en uns universos obscurs, sufocants i molt físics. Per contrast, Un sol interior és la pel·lícula més divertida i lleugera, que no superficial, de la cineasta. També és el seu film més parlat, tot i que, com és habitual en la seva obra, el moment més bonic i alliberador correspon a una escena de ball. Malgrat el to irònic general, Denis es mostra tan comprensiva amb la Isabelle i els seus amants com ho ha sigut abans amb personatges molt més terribles. I el sol interior que il·lumina el metratge, a través de la càmera de la imprescindible Agnès Godard, és una Juliette Binoche en total estat de gràcia.
