Inferno

¿Com és possible que el director de l’extraordinari documental dels Beatles o d’un film de primera divisió com 'Rush' ­–per posar tan sols dos exemples de la seva obra recent– sigui el mateix que perpetra un bunyol com 'Inferno'? Si bé és cert que la irregularitat és una constant al llarg de la filmografia de Ron Howard, no resulta forassenyat esperar uns mínims de dignitat en les seves pel·lícules, sempre instal·lades en el fràgil equilibri entre qualitat i comercialitat i l’assumpció d’una forta personalitat 'mainstream'. Després de dues entregues, la suposada saga –no tinc clar si es pot anomenar així o no– d’'El codi Da Vinci' desemboca ara en un colossal disbarat. Sembla que d’entrada Howard vulgui jugar la carta de la sèrie B, del cinema de gènere fantàstic de baix pressupost, fins i tot de flirtejar amb el 'giallo' –potser li semblava oportú per harmonitzar més amb els escenaris florentins i venecians– però des d’una buidor argumental tan flagrant que resulta incomprensible. Culpa de Dan Brown? És probable. Culpa de l’esclavatge del contracte amb la Sony? També. Això, per cert, que l'hi diguin a Tom Hanks, pobre, que fa un paper d’estrassa total i absolut. El film dóna voltes a l'entorn d’una excusa argumental ridícula –un virus mortífer tancat dins d’una capsa–, i l’únic entreteniment és descobrir els passadissos secrets dels palaus i els museus on transcorre l’acció i apuntar-se tots els trucs per no fer les cues mastodòntiques que sempre hi ha a l’entrada. Pobre botí, sens dubte.