Homes poni: el fenomen dels ‘bronies’

Una de les coses boniques d’internet i de la globalització, dues realitats habitualment estigmatitzades, és la possibilitat de posar-nos en contacte amb un sol clic i gairebé a l’instant amb gent d’interessos comuns que viu a l’altra punta del món. Només cal fer una cerca a Google per trobar fòrums sobre el teu joc de consola o el teu personatge de còmic preferit i fer un grapat d’amics que hi són afins. De fet, qualsevol cosa pot convertir-se en un fenomen de fans si milers de persones es posen d’acord a la xarxa i comencen a funcionar com una mena de lobi pop. Aquest nou paradigma popular i tecnològic és un dels factors que expliquen l’existència d’un dels fandoms més particulars del segleXXI, el col·lectiu brony, nom amb el qual es coneix als fans masculins de la sèrie de dibuixos animats My Little Pony: la magia de la amistad.

La sèrie, tota una explosió de sucre i de colors pastel de fantasia protagonitzada per sis ponis petites, té l’origen en unes joguines de la companyia Hasbro i va tenir una primera vida als anys 80, però el 2010 va renéixer al canal de televisió per cable Hub de la mà de Lauren Faust, figura clau en altres dibuixos animats d’èxit com Les Supernenes i Foster, la casa dels amics imaginaris. La particularitat d’aquesta nova revifalla de la sèrie original, que presenta algunes obsessions habituals de Faust -el seu amor per l’ anime japonès i el kaiju eiga -, és la seva inesperada legió de fans. I és que una gran majoria són joves heterosexuals de vint anys que acudeixen disfressats de ponis femella a les convencions especialitzades (les Bronycons ). L’apel·latiu brony és un acrònim de brother i pony, i és utilitzat amb orgull i sense vergonya per uns acòlits que no s’amaguen de la seva condició. L’existència de My little pony: la película, primer film als cinemes de la franquícia que tot just ara s’estrena aquí, és deguda, en part, a l’entusiasme dels bronies.

Absència de cinisme

La pregunta, doncs, és clara: com és que una sèrie destinada a nens i nenes de menys de deu anys s’ha acabat convertint en un hit entre els nois mil·lennials? La mateixa comunitat de fans ho ha intentat explicar en un parell de documentals, Bronies: the extremely unexpected adult fans of My Little Pony i A brony tale, on queda palesa la transversalitat del moviment en incloure entrevistes a fans de procedència social diversa: veterans de la Guerra de l’Iraq, mecànics de motocicletes o universitaris. Els arguments que es donen als documentals citats per entendre aquesta transversalitat apunten als valors de les històries de ficció que viu el sextet de ponis: l’altruisme, l’empatia per als altres i els bons sentiments en general. En resum, una absència absoluta de cinisme gairebé balsàmica en una època on no parem de rebre inputs del contrari en uns dibuixos kitsch que també reivindiquen les pel·lícules de monstres nipones de sèrie B: un combo de culte guanyador. Ara bé, sociòlegs nord-americans afirmen que l’èxit de My Little Pony entre els homes heterosexuals d’entre vint i trenta anys podria estar relacionat amb una qüestió de gènere: els permet interactuar i jugar amb la seva identitat sexual de forma desacomplexada i festiva. El fenomen bron y encara té molt de misteri, però la seva comunitat respira positivitat. I és que, com els ponis reals, genera molta tendresa.