"Els homes no són conscients que de grans hauran de cuidar algú"

BarcelonaEl 2014, quan portaven més de quinze anys de relació, Augusto Góngora i Paulina Urrutia van rebre un cop a traïció de la vida: el diagnòstic de l’Alzheimer de Góngora, periodista compromès que durant la dictadura de Pinochet havia exercit amb valentia el seu ofici des de la clandestinitat i que, ja en democràcia, va ser el rostre de la programació cultural a la televisió pública xilena. Coherent, Góngora va donar la cara i va parlar obertament de la seva malaltia en una entrevista. I quan la directora Maite Alberdi (El agente topo) va proposar-li rodar una pel·lícula sobre la seva convivència amb l’Alzheimer, va acceptar immediatament. Urrutia, en canvi, s’hi va resistir: "Em feia molta por l’exposició. Què pensaria la gent, en veure’l? Però en un dinar amb la Maite, quan a l’Augusto ja li tremolava la mà i li queia el menjar, de sobte va dir «Quin és el problema? Que em caigui el menjar? A mi no m’avergonyeix». La càmera i el documental eren el llenguatge de l’Augusto, ell hi confiava i no tenia cap por. Com havia de tenir-ne jo?".

Augusto Góngora va morir l’any passat, però abans es va poder completar La memoria infinita, el documental finalista a l’Oscar que s’estrena aquest divendres i que és, per damunt de tot, una pel·lícula sobre l’amor: la càmera d’Alberdi s’endinsa en la intimitat profunda de la parella en el seu moment més difícil i captura els esforços de l’un i de l’altra –cadascú des de llocs molt diferents– per sostenir la seva vida en comú mentre la malaltia va esborrant la memòria i la identitat de Góngora. "Aquest no és un documental sobre l’Alzheimer sinó sobre dues persones que s’enfronten a una dificultat com poden –explica Urrutia–. I et mostra tota la duresa, però també les llums. L’Augusto em va tenir sempre a mi al seu costat, una persona vital per a ell, però jo també vaig trobar el sentit de la meva vida en el rol de cuidar l’Augusto, de ser la seva dona. I això ha sigut un descobriment vital per a mi".

Durant les presentacions del documental, Urrutia ha pogut copsar reaccions molt dispars entre homes i dones. "Per una qüestió cultural, les dones tenim assumit que tard o d’hora ens tocarà cuidar, però els homes no –comenta–. A un amic la pel·lícula el va impressionar molt i em va dir: «La pregunta que em faig ara és a quin costat em tocarà». Els homes no són conscients que de grans hauran de cuidar algú. I no és que tots hàgim de patir Alzheimer, però tots emmalaltirem, i hem de preparar-nos per a aquesta part de la vida". En el cas de Góngora, a més, l'Alzheimer té una dimensió irònica i tràgica, perquè el periodista es va passar la vida lluitant per la restitució de la memòria de Xile, reivindicant la importància de conservar el passat "per poder construir un futur".

Superar l’estigma de l’Alzheimer

Igual que el seu marit, Urrutia és una figura pública a Xile, actriu de renom i ministra de Cultura del govern de Michelle Bachelet, del 2006 al 2010. Durant el documental, de fet, es veu com l’actriu s’emporta el marit als assajos de l’obra en què treballa. Ell no acaba d’entendre la situació però de vegades hi participa, sumant-se divertit a les coreografies com un més de la companyia. Segurament requereix un cert esforç per part de tothom, però els beneficis tant per a Urrutia com per a Góngora són evidents. I el gest és coherent amb una pel·lícula que vol visibilitzar la realitat de l’Alzheimer i superar l’estigma que persegueix les malalties mentals. "Mira el temps que ha trigat la societat a integrar els nois amb síndrome de Down –apunta Urrutia–. És absurd amagar les malalties, perquè l’ésser humà cada dia està més malalt de soledat, de tristesa i de ràbia. Necessitem potenciar les emocions que ens fan humans, i això implica relacionar-nos".

L’actriu no només ha exercit de protagonista del documental sinó que, durant la pandèmia, va seguir gravant amb una càmera que va deixar-li Alberdi. Aquestes escenes, d’una intimitat en carn viva, traspuen la desesperació i la soledat dels moments més durs, quan Góngora s’oblidava de tot i tothom i demanava ajuda, però també la tendresa i l’afecte que sobreviuen a la malaltia. "Pensàvem que el confinament i la pandèmia serien cosa de mesos. Que jo gravés era una manea de no perdre el contacte amb la pel·lícula, però no pensàvem utilitzar les imatges. De fet, estan totes fora de focus! La gent es pensa que és un efecte, però no, simplement no les revisava. Per a mi, en un moment en què estava sola amb l’Augusto, la càmera era simplement algú amb qui podia comptar per ser testimoni de tot el que ens passava".