'El hombre del norte': ¿es pot qüestionar la violència a cops de destral?
Robert Eggers dirigeix una brutal saga vikinga que es permet reflexionar sobre el sentit moral d'allò que explica
'El hombre del norte'
(3,5 estrelles)
Direcció: Robert Eggers. Guió: Sjón, Robert Eggers. Estats Units, 2022. 138 min. Amb: Alexander Skarsgård, Nicole Kidman, Anya Taylor-Joy i Claes Bang. Estrena als cinemes
Poques pel·lícules s’atrevirien a presentar el seu protagonista en una seqüència en la qual el veiem assaltar un poblat, tallant caps mentre els seus companys violen les dones i cremen els ancians i nadons. Però Robert Eggers té la rara capacitat d’emprar la posada en escena per transportar l’espectador al clima psicològic de l’època en què transcorren les seves històries, ja sigui el terror al pecat de la Nova Anglaterra puritana de La bruixa o l’aïllament tòxic de dos faroners al segle XIX a El faro. Això fa que El hombre del norte, el seu film més ambiciós fins al moment (com a mínim en qüestions d’escala i pressupost), no hagi de buscar excuses per la brutalitat que desplega, ja que entenem que el relat transcorre en un temps de ferro, pedra i sang. Però Eggers també es permet introduir en aquest text salvatge passatges reflexius que qüestionen el sentit moral d’allò que està explicant: el viatge del príncep Amleth (un Alexander Skarsgård capaç de trencar ossos fins i tot amb la mirada), que ha de venjar la mort del seu pare a mans del seu oncle (el film beu del poema escandinau que també va inspirar la figura del Hamlet shakesperià), desmuntant així les nocions d’heroisme i justícia que sostenen els grans mites, reduint l’èpica masculina a un pou absurd i sorollós.
No és poca cosa que un film eminentment furiós posi en crisi la violència en què està esculpit, però la gran fita d’El hombre del norte és haver arribat a la pantalla sent fidel a les visions estilitzadament arcaiques del seu director, malgrat les pressions de la productora. Hi ha concessions de muntatge que destensen el conjunt; tanmateix, aquest crític no pot evitar posar-se de la banda del caràcter dement i místic del projecte –on fins i tot Björk té un memorable cameo com a vident cega–, transformat per les circumstàncies en ariet que desafia l’homogeneïtzació corporativa del Hollywood actual.