El guardián invisible

La pel·lícula ens rep amb les vistes d'un paisatge rural submergit en la boira de la matinada. La càmera s'endinsa en el bosc, i el corrent del riu la condueix fins al cadàver d'una jove nua, amb un objecte circular tapant-li el sexe (poc després aprendrem que es tracta d'un txantxigorri, un dolç típic de Navarra). La macabra imatge remet a l'Étant donnés ideat per Duchamp: una escena violenta i prohibida, però alhora excitant pel que té de promesa de misteri.

Tot el bo que pot oferir El guardián invisible està concentrat en aquests primers minuts de silenci i humitat. El film es perd ja a l'escena del crim, quan la policia foral que interpreta Marta Etura tanca els ulls i allarga la mà damunt la noia morta, en un intent de visualitzar l'extraordinària “intuïció” de la protagonista, gairebé un superpoder que la pel·lícula mai s'atreveix a tractar frontalment. L'estranyesa del gest fa evident que Fernando González Molina pateix intentant traduir les diverses capes que conformen el bestseller de Dolores Redondo -el thriller d'investigació criminal, l'asfíxia matriarcal que angoixa la protagonista, la insinuació fantàstica del folklore basc-, i fins i tot la seva capacitat d'enllaçar accions amb agilitat expeditiva (que era el que salvava una producció com Palmeras en la nieve del tedi absolut) aquí li fa perdre peu: les situacions no reposen, cosa que fa impossible quallar l'atmosfera que reclama la història. I si intuïm el fred, és només perquè el director s'assegura que totes les escenes transcorrin sota una intensa pluja, on mai sembla fer-se del tot de dia.