Montse Ribé i David Martí: "Si guanyes l’Oscar has d’espavilar: DiCaprio pot parlar tot el que vulgui, però la resta tenim seixanta segons i fora"

BarcelonaEl seu extraordinari treball com a maquilladors d’efectes especials a El laberinto del fauno (2006) va proporcionar Montse Ribé (Molins de Rei, 1972) i David Martí (Barcelona, 1971) el seu primer Oscar, el segon amb segell català després del guanyat pel director de fotografia Néstor Almendros per Dies del cel (1978). Ara, amb el seu treball a La societat de la neu, Ribé i Martí han conquerit una nova nominació i són a les portes de repetir la fita històrica. Ells, tanmateix, continuen treballant des del seu estudi de Barcelona, fent realitat els somnis i malsons de cineastes com J.A. Bayona i Guillermo del Toro.

Sou coneguts principalment com a creadors de monstres i criatures fantàstiques. Què requereix de vosaltres una pel·lícula tan hiperrealista com La societat de la neu?

— Montse Ribé: És cert que fem moltes criatures i monstres, però en realitat també fem molta feina realista. La nostra feina en pròtesi pot consistir en una panxa d’embarassada, fer envellir algú, simular ferides... A La societat de la neu fem maquillatge protètic, tant per simular ferides com per ajudar-los a semblar més prims, per exemple amb unes pròtesis als pòmuls o les dents que els fa semblar més cadavèrics.

— David Martí: Els efectes realistes són de vegades més avorrits que els de pel·lícules fantàstiques com El laberinto del fauno o Un monstre ve a veure’m. Nosaltres intentem mantenir un equilibri: després de La societat de la neu només volíem fer coses fantàstiques, i després de la fantasia acabes tip dels monstres i amb ganes de fer coses més normals.

Sempre m’ha impactat que l’efecte més complicat de Parc Juràssic fos simular que les passes del tiranosaure rex provocaven ones en un bassal. Què va ser el més difícil del vostre treball a La societat de la neu?

— M.R. És veritat que de vegades l’efecte que sembla més senzill és el que costa més. Però a La societat de la neu el repte eren les condicions. Vam haver de fer molts ninots hiperrealistes de cossos morts que servissin per a primers plans, i això vol dir posar el pèl de les celles i els cabells un a un... Ja n’havíem fet abans, de ninots així, però a 3.000 metres d’altura es congelaven i els queien els cabells que havíem estat setmanes posant. Un altre problema és que normalment fem motlles dels actors abans del rodatge per crear les pròtesis, però aquí no servien de res perquè els actors s’anaven aprimant i no els encaixaven bé. Així que ho vam haver de fer cap al final del rodatge, i molt ràpid.

Esteu nominats a l’Oscar juntament amb la maquilladora Ana López-Puigcerver. On acaba la vostra feina i comença la seva?

— M.R. L’Ana s’encarrega sobretot de les textures de pell: si estan morens, si s’han pelat, els llavis tallats... I totes les evolucions i degradacions del personatge.

— D.M. Nosaltres estem molt presents en els moments més dramàtics com el de l’accident, perquè hi ha ferides i morts. I després ens reactivem quan arriba la degradació total: els últims dies a la muntanya i a l’hospital, quan se’ls veuen aquelles cames esquelètiques, que no són de veritat, són pròtesis.

Tot i l’Oscar per El laberinto del fauno, no heu treballat mai a Hollywood, només en projectes de Guillermo del Toro. Heu preferit no fer el salt o no us han arribat ofertes interessants?

— M.R. Sí que ens van arribar ofertes, però nosaltres preferim treballar des d’aquí. Quan hem rodat amb Guillermo del Toro ho hem fet treballant primer al nostre taller de Barcelona i anant després al rodatge a Toronto o on sigui. És com ens agrada treballar. I si abans no volíem traslladar-nos al mercat nord-americà, ara encara menys.

— D.M. El que sí que fem són col·laboracions internacionals de les quals no parlem perquè no són treballs 100% nostres. Quan un supervisor de maquillatge d’efectes d’una gran producció té molta feina i ens truca per anar-hi i donar un cop de mà, hi anem i ens ho passem genial. Ho vam fer, per exemple, en les dues últimes pel·lícules de Harry Potter: Hi vam anar per donar un cop de mà però sense supervisar res. Allà som només una peça de l’engranatge.

Una curiositat: vosaltres us maquilleu alguna vegada? O maquilleu els vostres fills, si en teniu? Serien els reis de la Zombie Walk de Sitges.

— M.R. [Riu] No, no ens maquillem mai. A cal fuster... Ens hem disfressat alguna vegada, però no de monstres sinó d’Abella Maia i Willy o coses així. I no en tenim, de fills. Però si n'haguéssim tingut, segurament haurien acabat farts del maquillatge i no haurien volgut saber-ne res.

— D.M. Fa molts anys vam pensar a tenir fills, però Guillermo del Toro, que aleshores havia de dirigir El Hobbit, ens va proposar anar tres anys a Nova Zelanda per fer la pel·lícula i allò va tirar per terra els plans. Després ens vam separar, tot i que seguim sent socis i família, i ni l'un ni l'altre hem tingut fills.

Quins records teniu de la vostra primera gala dels Oscars? Suposo que va ser una nit feliç, perquè ni tan sols éreu favorits.

— M.R. Va ser una sorpresa total. Aquell any érem tres nominats i no tens ni idea de si et tocarà. Ser allà és tan estrany, és una sensació d’irrealitat que et supera, una eufòria constant i brutal.

— D.M. No teníem res preparat, però si ho haguéssim tingut tampoc ho hauríem pogut llegir, perquè et poses molt nerviós. I has d’espavilar: DiCaprio pot parlar el que vulgui, però la resta tenim seixanta segons i fora.

— M.R. I després et passes tota la nit amb l’Oscar a la mà, que pesa prop de quatre quilos, i al final ja no saps què fer-ne. Això sí, et serveix de salconduit per anar a totes les festes que es fan aquella nit. No cal invitació ni res, amb l’Oscar a la mà sempre et deixen passar.

Amb un esmòquing i una rèplica de l’estatueta seria fàcil colar-s’hi, doncs.

— D.M. [Riu] Sí, i, de fet, hem pensat d’emportar-nos el nostre, per si no guanyem.

Quines sensacions teniu de cara a aquest any? Veieu possible la victòria?

— M.R. Nosaltres creiem que guanyarà Maestro.

— D.M. Té el que ells anomenen golden ticket: una estrella nord-americana, una pel·lícula que ha funcionat, un personatge famós...

— M.R. I el maquillatge és bestial. Sense desmerèixer la feina de La societat de la neu, si votéssim només els maquilladors de l’Acadèmia jo crec que guanyaria Maestro, perquè sabem tota la feina que hi ha al darrere, i és tècnicament molt difícil. Però és cert que molta gent critica aquest tipus de maquillatge, perquè al ser un actor molt conegut, el públic és molt conscient de les pròtesis que porta. I com que voten tots els acadèmics, això ens podria beneficiar.

— D.M. La gent no sap veure que Maestro no és només un nas protètic, sinó tota la cara, els cabells... L’any d’El laberinto del fauno també estava nominada Apocalypto, que era una bestialitat de feina, però a la nostra hi havia dos personatges, el Faune i l’Home Pàl·lid, que cridaven més l’atenció. Així que no saps mai què pot passar.

Des de la revolució dels efectes digitals hi ha monstres a dojo en el cinema, però pocs capturen la imaginació del públic. El Faune i l’Home Pàl·lid ho van aconseguir, ja són part de l’imaginari del fantàstic. N’éreu conscients, quan els vau crear, que agradarien tant?

— M.R. No, mai ens hauríem imaginat que tindrien aquesta repercussió, ni tan sols al guanyar l’Oscar. Ens va fer molt feliços quan, per Carnestoltes, vam veure nens que es pintaven els ulls de l’Home Pàl·lid i feien el seu gest amb les mans. Hi ha gent que fins i tot se’ls ha tatuat. Hi ha directors que, després, ens han demanat "un personatge icònic com el Faune o l’Home Pàl·lid", però tu quan els fas no estàs pensant de fer res icònic, només fer la feina el millor possible.

I per què creieu que el Faune i l’Home Pàl·lid van ser tan icònics? Què els distingeix d’altres criatures?

— M.R. Penso que eren molt diferents del que estem acostumats a veure en personatges de ficció americans que semblen sortits del mateix motllo, amb el mateix filtre. I aquells tenien un altre estil, més europeu.

— D.M. Quan estàvem treballant en El laberinto del fauno, Mike Elizalde, un altre col·laborador de Del Toro, estava fent La noia de l’aigua de Shyamalan, en què hi havia uns personatges fets d’herba i branques. El Guillermo em va demanar que li preguntés al Mike si el que estàvem fent nosaltres s'assemblava al que feia ell. I la seva resposta va ser: "Ja m’agradaria" [riu]. El Faune i el Pàl·lid van trencar motllos. En aquesta feina és important no fixar-se molt en què fan els altres, perquè llavors l’únic que fas són còpies. Jim Henson és un gran referent per a nosaltres, però no teníem un fotograma de Cristall fosc a la taula mentre fèiem El laberinto del fauno.

Cada vegada és més difícil ser original i diferent?

— M.R. Sí, totalment. Ho intentes, però aconseguir-ho sempre depèn d’alguna cosa inconscient que escapa al teu control.

— D.M. El Faune, per exemple, va ser una de les primeres idees, i al Guillermo li va agradar. Però l’Home Pàl·lid és el resultat de no tenir prou diners –el Guillermo volia una cosa molt més espectacular, però no hi havia pressupost–, d’esprémer-nos el cervell, d’aprofitar els recursos que sí que teníem i d’una sèrie d’accidents que van passar, com ara que l’actor, un cop maquillat, fes aquell gest tan icònic amb les mans, que no estava previst. Però així surten les coses, de vegades.