Qui és Greta Gerwig, la directora ‘indie’ que ha rebentat la taquilla amb ‘Barbie’?

BarcelonaEl fenomen Barbie, que aquest cap de setmana ha rebentat la taquilla nord-americana, ha convertit Greta Gerwig, la directora i coguionista del film, en la dona de moda a Hollywood. L’avalen els prop de 140 milions d’euros recaptats per Barbie, la xifra més alta amb què s’ha estrenat mai una pel·lícula dirigida per una dona als Estats Units, però també la intel·ligència amb què ha convertit una joguina tan popular com problemàtica en el primer gran blockbuster activament feminista, un huracà que ha pintat els cinemes de rosa amb un públic entusiasta i entregat. Després de les punxades (sempre relatives) de Patty Jenkins amb Wonder Woman 1984 i de Chloe Zhao amb Els Eternals, Hollywood ha trobat en Gerwig la directora amb prestigi autoral i ganxo a la taquilla que feia uns anys que buscava.

Però als que han seguit la carrera de Gerwig no se’ls escapa la ironia de veure convertida en directora estrella de Hollywood qui va sorgir del moviment més indie del cinema nord-americà modern. El mumblecore va prendre forma durant la primera dècada del segle XXI al voltant dels cineastes Andrew Bujalski, Joe Swanberg, Aaron Katz i els germans Duplass. Les seves pel·lícules no tenien pressupost i es rodaven amb les primeres càmeres digitals, l’equip estava format per amics dels directors i gairebé no tenien guió. La improvisació regnava en els rodatges d’unes històries minimalistes que anaven a la recerca d’un naturalisme ben lluny de l’artifici de Barbie. Dins el mumblecore, Gerwig va formar una mena de societat amb Swanberg, amb qui va coescriure Hannah take the stairs i va codirigir Nights and weekends. El seu talent en brut destacava tant en aquelles pel·lícules que de seguida van arribar ofertes de l’altre cinema indie, el que es rodava amb pressupostos més folgats i es presentava a Sundance.

El primer punt d’inflexió en la carrera de Gerwig arriba el 2010 amb Greenberg, incòmode retrat de les neurosis i ansietats del personatge interpretat per Ben Stiller, que comença una disfuncional i depriment relació amb l’assistent personal interpretada per Gerwig. Aquest treball va derivar en noves ofertes del Hollywood indie, la majoria papers secundaris, però també el seu primer gran protagonista a l’espurnejant i sofisticada comèdia de Whit Stillman Damsels in distress. La pel·lícula clau d’aquesta etapa, tanmateix, és Frances Ha, on l’actriu torna a treballar amb el director de Greenberg, Noah Baumbach, però ara dirigint un guió de Gerwig. Frances Ha té tot el naturalisme i transparència del mumblecore, però canalitzat a través de la història d’una ruptura d’amistat femenina i de precarietat econòmica dirigida amb nervi per Baumbach, rejovenit per la seva associació sentimental i creativa amb l’actriu. Lleugera i lluminosa, Frances Ha és l’autèntica carta de presentació de Gerwig com a creadora amb un discurs propi.

Primeres nominacions

Convertida en it girl del cinema indie, Gerwig treballa els següents anys com a actriu amb cineastes del prestigi de Todd Solondz (Wiener dog) o Mia Hansen-Love (Eden) però reserva els seus guions per a Baumbach (el deliciós vodevil lletraferit Mistress America, que també protagonitza) fins que el 2017 s’estrena en solitari com a directora amb l’emocionant Ladybird, el coming of age d’una adolescent de classe treballadora (Saorsie Ronan) en lluita amb ella mateixa i la seva mare (Laurie Metcalf). Les nominacions a l’Oscar com a directora i guionista li obren, finalment, les portes de Hollywood, que deixa en les seves mans la nova adaptació del clàssic Donetes. Dirigir una història tan coneguda podia semblar un pas en fals per a Gerwig, sobretot per contrast amb el seu material anterior, tan personal i imbuït de la seva pròpia vida. Però el resultat és novament una pel·lícula magnífica en què, sense apartar-se gaire del material literari, Gerwig imbueix emoció i veritat en la història mil cops explicada.

El salt d’escala de Donetes va ser, al cap i a la fi, un mer entrenament per al doble mortal de Barbie, un projecte de més de 100 milions d’euros de pressupost al qual Gerwig va arribar per la insistència de Margot Robbie, protagonista i productora executiva del film. Per a una cineasta forjada en la llibertat del mumblecore, acceptar un encàrrec d’un estudi de Hollywood tutelat per una empresa de joguines no és fàcil. El repte era fer de Barbie una pel·lícula tan personal com Frances Ha, i Gerwig ho aconsegueix amb un guió (coescrit amb Baumbach) que planteja amb enginy i molt sentit de l’humor una desconstrucció en clau feminista de la societat a partir de la fricció entre el món real i la utopia imaginària de l’univers Barbie. ¿I el següent pas? Pel que sembla, l’agenda de Gerwig està plena: ha firmat un contracte amb Netflix per escriure i dirigir les dues primeres entregues del seu reinici de la saga de Les cròniques de Nàrnia. A la plataforma ja es freguen les mans.