Greta Fernández: "M’estreno a Hollywood amb una pel·lícula en què estic graciosa, per fi!"

BarcelonaVeure arribar Greta Fernández amb el seu nou look amb serrell a l'estil d'Uma Thurman a Pulp fiction (“és el tall que m'he fet que més m'agrada”, confessa) sobta una mica si tot just l'acabes de veure a El fred que crema, la seva nova pel·lícula, on els seus cabells despentinats i sense rentar serien declarats zona catastròfica per qualsevol estilista. Però són d'allò més coherents amb el seu personatge, una dona embarassada en l'Andorra de principis dels anys 40 obligada a conviure amb una família de refugiats jueus que el marit ha portat a casa d'amagat dels nazis, que es passegen arrogants pel Principat. La Sara és una dona al límit que, arran del seu matrimoni amb l'Antoni (Roger Casamajor), ha passat de ser una pubilla privilegiada a viure gairebé en la misèria, enfrontada al seu germà i depenent de la generositat de la seva cunyada.

Els secrets obscurs de dues famílies i la història en majúscula s'entrelliguen al debut de Santi Trullenque, un film nominat a millor pel·lícula dels Gaudí que presenta una Greta Fernández que no havíem vist abans: emprenyada, dura, humiliada per la vida, amb ganes de venjar-se i disposada a fer el que calgui per aconseguir-ho: “Això és el que m'interessava de la Sara –explica l'actriu–. Jo soc molt empàtica i miro sempre pels altres, també per mi, però la Sara és molt dura amb tothom. M'agraden els personatges que no són gens com jo, és molt gratificant entrar-hi. És el més bonic de la interpretació, dir: «Ara em faré la xula»”. Qui tingui problemes per imaginar-se la protagonista de La hija de un ladrón o Elisa y Marcela en un paper així només ha de fer un cop d'ull al cartell d'El fred que crema, on apareix mirant a càmera desafiant i amb una escopeta a les mans, una actitud Chuck Norris que a ella mateixa la sorprèn. “Quan veig el cartell pel carrer se m'oblida que soc jo –admet–. Ha passat tant de temps des del rodatge que no sabria com tornar a fer-ho”.

L'actriu va entrar el projecte de rebot quan Aida Folch, la protagonista inicial, va caure per problemes d'agenda. Fernández es va haver de ficar en la pell de la Sara gairebé sense preparació. “Vaig fer el càsting set dies abans del rodatge i tres dies després me'n vaig anar cap a Andorra –explica–. Veníem d’una pandèmia i tenia moltes ganes de treballar, sense saber tot el que em queia al damunt, sobretot el fred i el parlar andorrà". Per incorporar el dialecte del personatge Fernández va estudiar el guió amb àudios en andorrà, i va treballar la dicció amb Casamajor. "El Roger i jo sèiem cada dia i repassàvem cada frase –diu l’actriu–. Si em critiquen, que em critiquin, jo vaig fer el que vaig poder, i si no que haguessin agafat una actriu andorrana".

A El fred que crema Fernández té una de les escenes més dures que ha hagut d’interpretar mai: una violació brutal en mans d’un oficial nazi en què la càmera se centra en el rostre de l’actriu, que es va trencant a poc a poc. "La Sara s’està deixant violar, així que ha d’aguantar el tipus, però no pot evitar enfonsar-se –indica Fernández–. Alhora, no es pot ensorrar del tot, queda molta pel·lícula per davant. Però la veritat és que no vaig pensar massa, em va sortir una cosa molt instintiva". Rodar la violació va deixar l’actriu tocada. "Aquell dia no podia més, li deia al Santi [Trullenque] «No sé què faig aquí, mare meva, quin horror». Va ser dolorós", recorda.

Més enllà del drama

A Fernández li ha tocat fer molts papers dramàtics, cosa que ella atribueix tant a una tendència en el cinema de casa nostra ("Digues un sol paper alegre i lluminós en castellà o català dels últims anys", repta a l’entrevistador) com al fet que hi ha alguna cosa en ella que transmet duresa en càmera. "Però una cosa és la càmera i una altra la vida, jo soc més aviat una persona alegre", assegura. En els últims temps, però, ha tingut l’oportunitat d’interpretar papers més lleugers com el film sobre relacions poliamoroses Unicornios, debut encara inèdit d’Àlex Lora en què Fernández és "una noia perduda i que busca el seu lloc, però sense drames transcendents", un tipus de paper que "tenia moltes ganes de fer". També està molt il·lusionada amb la seva participació a Cuckoo, un film de terror que és el seu primer projecte internacional i on va coincidir amb Hunter Schafer, l’actriu de la sèrie Euphoria. "M’estreno a Hollywood amb una pel·lícula en què estic graciosa, per fi! I és perquè l’anglès em donava una energia que no havia trobat abans en el cinema, però que forma part de mi –explica–. De fet, quan els deia que a Espanya només feia drames, la Hunter em deia: «Però què dius? Però si ets la persona més divertida del món!»".