Greta Fernández: "¿Com has de poder desitjar només una persona tota la vida?"

BarcelonaL'actriu Greta Fernández (Barcelona, 1995) es posa a la pell de la Isabel a Unicorns, d'Àlex Lora, que retrata les frustracions d'una jove mil·lennial en permanent exploració tant en l'àmbit professional com en l'amorós, en el qual experimenta amb les relacions poliamoroses. La pel·lícula s'estrena aquest divendres, 30 de juny.

Aquest és el quart paper principal que fas. ¿Sents que la teva trajectòria s’està consolidant?

— Això espero, però crec que encara no ho sento així. Sento que sí que m'estic consolidant com a actriu perquè, al final, cada cop tinc més experiència. Noto un canvi molt gran i una seguretat, però, tot i el temps que portis, sempre hi ha moments insegurs.

Com ha sigut treballar amb l'Àlex Lora?

— És la meva tercera opera prima, i treballar amb gent que és la seva primera pel·lícula és molt agraït, perquè hi ha alguna cosa màgica de ganes de la primera vegada. I em fa molta il·lusió perquè també em sento una mica així.

Què vas pensar quan vas rebre la proposta?

— Vaig sentir que era un regal, perquè tenia moltes ganes de fer un personatge diferent del que m'estaven oferint fins ara. Tot i que és una pel·lícula dramàtica, interpretar l'Isa era menys dramàtic que la Sara d'El fred que crema (2022). Sí que hi havia una lluita i un dolor, un dolor més semblant al que he viscut jo, de buscar no sé exactament què, de voler agradar tota l'estona, d'estar una mica perduda.

Empatitzes amb l'Isa?

— Sí. Espero que moltes dones hi empatitzem. Amb els homes m'estic trobant més respostes com: "Que malament que cau, i que petarda". I no entenc per què. Entenc que no és gaire agradable, que no és empàtica, que és egoista, que és gelosa, que és envejosa, que es queda molt en la superficialitat, però qui no és una mica així en molts moments?

"Ens han dit que l'amor és possessió", diu ella. Tu com el vius, l'amor?

— No sé com el visc, jo, perquè ara fa un temps que estic sola, però sí que ho veig al meu voltant. Sí que veig que hi ha dependència amb l'amor i que costa molt obrir la ment en moltes coses, sobretot en el terreny sexual, que és una mica tabú. Sembla que ara diem relacions obertes i molta gent es posi les mans al cap. Tot està canviant i, de fet, ¿quantes banyes hem sentit al nostre voltant? Al final, una relació oberta és parlar de les coses, dir-nos que sentim desig per més persones, que és el més normal. Com has de poder desitjar només una persona tota la teva vida? Hi ha gent que li passa, però estem en un món en què hi ha tants inputs tota l'estona que és difícil centrar-te en una, no?

Has explorat les no monogàmies?

— Sí, jo les he explorat.

I com t'ha anat?

— Regu. Bastant regu. Però també era més jove, s'ha de veure amb cada persona i el que ve de gust. Defenso molt la individualitat de les persones. Sento que a vegades en parella és important no perdre el que forma part de tu i tenir en compte que no tot el que és meu és tu i jo. Hi ha coses que has de viure per tu mateix i no té res a veure amb l'altre. I és una mica complicat de gestionar.

¿És inevitable que la parella et condicioni?

— Tinc amigues que comencen relacions des d'un lloc, per exemple, amb una xerrada, i no parlo d'una relació oberta, parlo de dir: "Per a mi és important no perdre el que és meu i que tu no perdis el que és teu. Llavors, si hi ha algun moment que tu no hi ets del tot no m'ho expliquis, però ho entenc".

¿No ens expliquem que tenim altres relacions?

— Cadascú troba la seva manera. Aquesta amiga em deia que no volia saber-ho, però que si se n'assabenta ho sabria portar. Hem d'anar amb compte amb la culpa.

Creus que a la pel·lícula hi ha un retrat d'una generació?

— Crec que sí, però no sabria dir-te d'on a on. En vam fer una projecció a Barcelona i hi havia noies molt joves, de 17-18 anys. Els va trasbalsar molt.

La protagonista ho vol tot. No es pot tenir tot?

— Jo no ho vull tot. Jo sé el que vull. I no em torno boja si no ho tinc. La Isa no sap gaire bé el que vol, i és molt fàcil perdre't si no saps què vols exactament, perquè proves tirant pilotes fora. Jo no sé si sap què vol, si vol diners, independència o si vol ser coneguda a les xarxes socials. Crec que vol que la respectin i que l'estimin. El que passa és que no està sabent gaire bé com fer-ho. No ho està aconseguint perquè és difícil estimar-la.

Té una insatisfacció permanent.

— Sí, sempre vol més i més.

D'on creus que ve? ¿És responsabilitat seva, o també de la precarietat laboral i la falta d'habitatge i d'aspiracions socials?

— No sé com es rebrà. Jo he preguntat a les amigues si la veuen com una petarda. I m'han dit que la veuen com una víctima. Cadascú la veu d'una manera o d'una altra. Jo no sé si la veig com una víctima, però una mica sí. El que passa és que també sento que tenim responsabilitat.

Una víctima de què?

— Una víctima de la societat, una víctima d'uns pares emocionalment bàsics. Veig que per a les meves amigues amb mancances emocionals a la família és molt difícil parlar d'emocions i de la tristesa, saber estar sola i no tenir parella. Jo, per exemple, tinc una família on l'amor ha estat sempre sobre la taula, i em sento una privilegiada que la meva mare i el meu pare hi siguin, em respectin, em donin suport i se sentin orgullosos de mi. Puc dir que estic trista. Sempre ha sigut una cosa que sento que és normal, però t'adones que tan normal no és, que hi ha molt de pare absent.

L'enveja i l'èxit tenen un paper a Unicorns en l'entorn creatiu on treballa l'Isa, i també en el cinema. Has trobat paral·lelismes?

— Sí que hi ha molta enveja. No soc una persona envejosa. En moments més baixos és inevitable comparar-te, perquè estic envoltada de gent que treballa molt i que té cert estatus, però m'ho treballo molt per no caure en aquestes coses. A mi em va prou bé, no em puc queixar, però s'ha de ser molt comprensiva, sobretot intentant no parlar ni per sobre ni per sota dels altres.