Grans finals de ficció
Hi ha tants desenllaços com històries possibles, però quins són els millors? Creadors de diferents disciplines exploren estratègies per arribar a la conclusió perfecta
Entre els encerts que cal atribuir a Tres anuncios en las afueras hi ha la precisió amb què el seu director i guionista, Martin McDonagh, ha volgut perfilar l’ambigüitat dels personatges. La pel·lícula, un dels èxits cinematogràfics d’aquest 2018, transita entre la comèdia negra, el drama costumista de l’Amèrica profunda i la crònica criminal. El valor del film és que aconsegueix que l’espectador senti empatia, rebuig i ofuscament de forma paral·lela a l’evolució de les llums i ombres dels protagonistes. Una prova d’aquesta humanització és que els personatges no tenen un futur resolt, bastant en coherència amb la presència constant d’interrogants sense resposta durant tota la pel·lícula. Així és com apareixen els crèdits de The end a la pantalla i els espectadors continuen asseguts a la butaca, reflexionant sobre l’avenir dels personatges i les conseqüències que derivaran de les seves decisions.
La qüestió aquí és què es recordarà més d’aquesta pel·lícula: el conjunt, el principi o les acaballes? Segurament la resposta és que depèn de la persona. Si a algú li agraden els finals tancats, amb resolució de tots els conflictes de la trama, probablement se sentirà decebut. Però si ens haguéssim de posar d’acord tots plegats per decidir què és un bon acabament o què no ho és, primer hauríem de determinar quins tipus de finals ens podem trobar.
Un acabament per a cada text
Hi ha moltes maneres de concloure una obra de ficció: finals tancats, lògics, oberts, esperançadors, tràgics, ambigus, sorprenents... Depèn de molts factors el tipus de final amb què ens acabem trobant. Aniol Rafel, fundador i editor d’Edicions del Periscopi, assenyala que “cada text et demana un acabament diferent, i així n’hi ha que volen una conclusió tancada, amb tot allò que has anat obrint durant la trama. També hi ha textos que han anat pujant de tensió i et demanen segellar-los de forma apoteòsica”. L’important, explica Rafel, és que el desenllaç sigui coherent amb tot el que el precedeix. Els llibres que busquen la participació del lector durant el relat no acabaran mai amb un final mastegat, sinó que buscaran que el lector cooperi amb el tancament de la trama fent ús de tot el que han anat aprenent al llarg de la lectura.
No es pot parlar de cloendes sense parlar de girs inesperats de guió, com el del llibre El ferrocarril subterrani, de Colson Whitehead, guardonat amb el premi Pulitzer. El seu editor al català, Rafel, assenyala que “no només et porta a un lloc on no t’esperes arribar, sinó que et permet reinterpretar tot el que has llegit. Per tant, aquí l’autor et regala una segona lectura”.
En el món audiovisual, i amb l’auge de les plataformes de streaming multimèdia, hem assistit al naixement d’un nou fenomen de consum. Abans miràvem les sèries per capítols setmanals, que havien sigut pensats per mantenir l’espectador en suspens fins l’emissió del següent capítol. Ara en canvi som capaços de veure dues temporades seguides en un sol cap de setmana.
Ivan Mercadé, cap de desenvolupament d’Arca Audiovisual (Filmax) i creador i showrunner de la sèrie de TV3 Benvinguts a la família, explica que hi ha molts tipus d’ endings en el món de les sèries: “Hi ha els tancaments capitulars, que si es tracta d’una sèrie que s’emet per la tele i és un thriller, han de deixar l’espectador amb moltes ganes de saber com serà el següent capítol. Es busca un cliffhanger potent, és a dir, un final d’escena que deixi en suspens i que t’enviï a la setmana següent”.
Marge per imaginar
Quina és la importància estratègica del tancament d’un llibre? Quin pes té en el conjunt del relat? Hi ha una llei no escrita que diu que quan llegeixes l’última pàgina, el llibre s’ha de quedar amb tu, observa Silvia Querini, directora literària del segell Lumen. Tant és així que “un bon llibre és aquell que et dona marge per poder imaginar i seguir amb els seus personatges”, afegeix. Una obra ben resolta hauria de deixar espai perquè la imaginació del lector segueixi funcionant i fins i tot el porti a pensar en un final diferent al que ha llegit. “El que no em semblaria una bona manera d’acabar és deixant elements penjats”. En aquest sentit, tan important és el plantejament inicial de l’obra com la conclusió. Anton Txékhov sempre deia que “si algú clava un clau al sostre en el primer capítol, és que algú s’hi ha de penjar en l’últim”.
L’escriptora canadenca i guanyadora del premi Nobel de literatura Alice Munro seria un referent literari a tenir molt en compte, assenyala Querini: “Et col·loca en un espai i un temps, t’introdueix en la vida dels personatges sense demanar-te permís. Ella resol la història, però deixa prou marge perquè el lector continuï pensant en el que podia haver passat, abans i després d’aquest parèntesi en la vida dels protagonistes. Això només ho aconsegueixen els grans mestres”.
En la mateixa línia s’expressa Cesc Gay, director de cine, actualment en fase de postproducció de la seva primera sèrie, Félix. Gay sosté que “un bon final és aquell que et deixa una sensació al cos que et fa estar pensatiu, tranquil i absort mirant la pantalla mentre apareixen els crèdits. Com si durant uns segons encara fossis dins la història”.
Davant la disjuntiva de frustrar l’espectador per manca de respostes o complaure’l amb la fórmula fàcil, Gay té clar que la solució és buscar el desconcert: “El cine comercial sempre ha optat pels happy endings i, sobretot, per resoldre tots i cadascun dels conflictes plantejats. No obstant, els que tots recordem no acostumen a ser aquests, sinó els inesperats, sorprenents i, sobretot, conclusius”.
Dignitat dels personatges
Hi ha projectes, com és el cas de les sèries, que conviuen amb el judici que se’n fa a les xarxes socials a temps real. Però ¿l’audiència pot influir en el destí d’un personatge? La resposta és no. Normalment el final és al cap del showrunner des de l’inici, perquè forma part de la tesi global i està molt per sobre de la popularitat de qualsevol personatge. Mercadé recorda que amb la sèrie Polseres vermelles, de la qual era guionista, es parlava de nens amb càncer i els creadors tenien un compromís amb els seus seguidors, majoritàriament joves. “Sabíem que la sèrie ens estava portant cap un desenllaç tràgic, però segurament hi havia nens malalts que havien vist aquella colla de joves com a herois. No podíem acabar matant el protagonista, malgrat que això fos el que demanava la trama. Per això vam optar per un final obert, poètic, que permetia que l’espectador decidís com havia d’acabar el Lleó”.
Segur que sovint devem haver sentit frases que apunten que són els personatges els que decidiran la clausura d’una trama. O autors en ple procés creatiu que afirmen que sabran quin és el final quan la història els ho demani. Però el cert és que els personatges no tenen vida pròpia, afirma Querini. “Tenen un sentit en tot el que vols explicar i has de lligar-los ben curt perquè no se t’escapin i representin la idea que vols comunicar”.
El tancament perfecte hauria de ser una conclusió lògica: una cosa que hi era des del principi però que no era evident per al lector, fins que de sobte adquireix importància. Alguns parlaran de cloenda, altres diran que és un nou començament. I alguns finals són feliços, i altres són senzills però cruament necessaris.
El que està clar és que la ficció no ens ha de servir per veure’ns reflectits, sinó per redefinir-nos a nosaltres mateixos. I això només s’aconsegueix si consumim els relats posant-hi la màxima atenció i no diem blat fins que és al sac i ben lligat.