Germana petita de Moulin Rouge, cosina d’Els miserables i una mica empetitida per la seva pròpia voluntat d’opulència, aquesta pel·lícula explica la vida d’un granxòuman construint un gran espectacle, un xou de música, cançons, vestuari fastuós, coreografies i només li falten els efectes pirotècnics. La vida de Barnum, que es va inventar el circ modern, és carn de cel·luloide, una llaminadura molt temptadora i Michael Gracey construeix el relat amb gran eficàcia, amb un guió que té darrere un bon observador de les penombres de la vida com és Bill Condon però es perd massa per la grandiloqüència fins que aquesta grandiloqüència deixa de ser un vehicle i esdevé massa substancial a la pel·lícula, es converteix en la mateixa personalitat del film.
La història del personatge protagonista és tan fascinant que per poc bé que s’expliqui ja és un valor molt sòlid, un pes específic granític que costa d'esmicolar. Hi trobem espurnes d’aprofundiment i veritat, desdibuixades en part per l’ambició de voler teixir un corol·lari de sentiments: la història de superació, la d’amor, la discapacitat, la malaltia... Acaba un una mica embafat. Per cert, això d’explicar vides d’artistes especials i injectar-li pensament fondo ho sabia fer d'allò més bé el gran Bob Fosse (Lenny, Cabaret, All that jazz), llàstima que aquí tan sols se n’intueixin espurnes.