La gran estrella de Sitges no és Ester Expósito sinó Edgar Wright

SitgesSembla que l'estrella més perseguida pels caçadors d'autògrafs d'aquesta edició del Festival de Sitges hauria de ser l'actriu Ester Expósito, però en realitat és un director anglès de 48 anys que té cinquanta vegades menys seguidors a Instagram i una beauty routine molt més casual. Si a Edgar Wright els fans no el deixen esmorzar tranquil a l'Hotel Melià i una legió d'acreditats s'hi abalança al final de la roda de premsa per demanar-li una firma és perquè el consideren un dels seus, un fan del terror que ha sabut canalitzar el seu amor pel cinema de gènere en una carrera brillant des de la inicial Shaun of the dead, mare de totes les comèdies zombi modernes. La projecció d'aquest film en la marató zombi d'aquest dissabte servirà per lliurar-li el premi Màquina del Temps a un Wright que, per cert, beneeix la controvertida traducció espanyola del títol del seu debut: Zombies party. “A casa meva no tinc cap pòster de Shaun of the dead, però en canvi sí que en tinc un de Zombies party”, assegura el director, tancant per sempre el debat.

Wright, que no va poder venir l'any passat a Sitges a presentar la magnífica Última nit al SoHo, ha reconegut que comparteix l'obsessió pel Swinging London dels anys 60 que té l'estudiant de moda que protagonitza el film. “Vaig créixer escoltant la col·lecció de discos dels meus pares, que sembla que s'aturi el 1970 i em fascina l'època. Quan vius a Londres, especialment, t'adones que el SoHo té la capacitat de crear estrelles però també de trencar persones, com la indústria del cinema. I als seus carrers és inevitable percebre la presència de fantasmes del seu passat”, explica. La música és molt present al cinema de Wright, que també ha dirigit un documental sobre el grup Sparks, però de moment descarta la possibilitat de dirigir un musical. “No és tan fàcil com sembla”, es justifica.

Fa uns anys, Wright va estar a punt de dirigir el primer Ant-Man per a Marvel, però no es va entendre amb l'estudi i va acabar renunciant a la feina. Sigui o no per l'impacte d'aquella experiència, el director reivindica la necessitat de fer pel·lícules originals al marge de la febre de Hollywood per les seqüeles i reboots. “No entenc l'obsessió de Hollywood per fer més i més pel·lícules sobre la mateixa propietat intel·lectual –diu–. Star Wars era una història original del 1977, Alien del 1979, Terminator del 1984... Per què no trobem una altra història original com aquelles en lloc de seguir fent el mateix fins a la fi del temps? No estic en contra de les franquícies, Alien és una de les meves pel·lícules preferides i Aliens també, però no necessito veure un nou Alien cada dos anys”.

ADN de còmic

A Wright el complaurà veure que en el programa de Sitges no abunden les seqüeles, però sí algunes adaptacions de còmics com la seva de Scott Pilgrim, la del fumetti italià Diabolik o la de la sèrie d'HBO ¡García!, que porta a la pantalla el còmic de Santiago García i Luis Bustos sobre un superheroi franquista congelat durant dècades i ressuscitat en l'Espanya actual. A diferència d'El vecino, la catastròfica adaptació d'un altre còmic de Santiago García (amb dibuixos de Pepo Pérez), aquí els guionistes semblen haver llegit –i entès– l'obra original, però, tot i la iconicitat plàstica d'algunes escenes, els episodis projectats no engresquen prou per esperar amb ganes els següents.

Del còmic ve també Alberto Vázquez, director de la brutal Unicorn wars, cinta d'animació apocalíptica i hiperviolenta que infiltra la poètica cruel i satírica del dibuixant gallec en l'imaginari naïf dels ossets de peluix, aquí animals antropomòrfics que cacen i exterminen els unicorns per beure la seva sang, elixir de bellesa eterna. Basat en el premiat curt Sangre de unicornio, el salt al llarg ha suposat la pèrdua del traç personal i esbossat de Vázquez, però no de la mala bava del director: aquesta potent faula antimilitarista no escatima en sordidesa i sang i fetge. El públic de Sitges, per descomptat, l'ha celebrat efusivament.