‘Vengadores: Infinity War’, una gran ‘cremà’ superheroica
El logo de Marvel ens recorda que la divisió cinematogràfica de l’editorial de còmics compleix enguany el seu desè aniversari. Ja? Però això no havia de ser una moda esclafada per la seva pròpia aparatositat? Val més que ens mentalitzem: aquest és el cinema comercial amb què ens ha tocat conviure, i sembla que encara li queda corda per estona. Per això intento consolar-me pensant que l’èxit del Marvel Cinematic Universe representa no només el triomf d’una mentalitat empresarial que ha arribat al poder de la mà de la dictadura del fan service, sinó també la llavor de la serielitat i de les narratives expansives que han marcat la cultura popular durant segles. Ara bé, no puc treure’m del cap la sensació que tot aquest reguitzell de cintes superheroiques encara no ens ha deixat una sola imatge veritablement memorable i digna de les vinyetes de Jack Kirby o de John Byrne (tot i que les metròpolis calidoscòpiques de Doctor Extraño no estaven gens malament).
Descartada l’opció de tenir mirades veritablement creatives darrere la càmera, val a dir que l’elecció dels germans Anthony i Joe Russo com a arranjadors de Vengadores: Infinity Wars és sensata. El seu currículum de comèdies televisives no els feia candidats obvis per al blockbuster, però a Capitán America: Civil War van demostrar una notable aptitud per gestionar el crossover. Aquell film, probablement el més interessant de la factoria marveliana, pot ser contemplat com un assaig general de la gran cremà superheroica que ens arriba ara. Si Civil War es tancava amb la ruptura dels Venjadors, consumits per les diferències morals entre Tony Stark - Iron Man i Steve Rogers - Capità Amèrica, Infinity Wars crida a files la pràctica totalitat de criatures que han aparegut en el MCU per fer front a la descomunal amenaça de Thanos (impressionant encarnació vocal-virtual a càrrec de Josh Brolin), que pretén retornar l’equilibri a l’Univers per l’expeditiva via d’erradicar la meitat de la població.
Estratègia acumulativa
El pla del malvat és l’antítesi del propòsit de Marvel de sumar en pantalla com més personatges millor. Una estratègia acumulativa que funciona per la similar tonalitat (tocada sempre pel comic relief ) aconseguida en totes les seves produccions, i que fa possible una combinatòria d’alineacions abracadabrant. Sorprèn especialment el pes que agafa l’excèntrica tropa dels Guardians de la Galàxia, protagonista dels moments de més relleu dramàtic. Una idea, potser autoconscient, que revalida la fe que Marvel sempre ha dipositat en la lleugeresa, fins i tot quan toca posar l’accent en la gravitas, com en aquesta mitja pel·lícula que conclou amb un cliffhanger torbadorament bucòlic, i que no tindrà solució fins d’aquí un any.
