El Godard inèdit de ‘Grandeza y decadencia de un pequeño comercio de cine’

Fruit d’un encàrrec per a la televisió i plantejada per Jean-Luc Godard com una adaptació impossible de la novel·la policíaca The soft centre de J.H. Chase, Grandeza y decadencia de un pequeño comercio de cine funciona com un assaig sobre el sabotatge fílmic: una pel·lícula incapaç de superar la fase de càsting, la recerca dels seus actors. L’embolic el protagonitzen un director de cinema d’aires bufonescos (Jean-Pierre Léaud en estat de gràcia) i un productor “arruïnat per l’ofensiva de les televisions comercials” (Jean-Pierre Mocky): una parella de sequaços de Godard que es dediquen a boicotejar tota possibilitat d’explicar una història. Així, entre monografies de Jerry Lewis i cartells de films de Michelangelo Antonioni, Grandeza y decadencia... celebra sense rastre de nostàlgia la resistència fílmica –encarnada en la bellesa dels actors i en la possibilitat d’una subversió permanent– davant la decadència d’una societat que ha donat l’esquena al cinema i a l’art en general.

Tocada per una irreverència lluminosa i animada per la música de Leonard Cohen, Arvo Pärt i Bob Dylan, entre d’altres, Grandeza y decadencia... converteix un rèquiem pel cinema modern en una festa de l’absurd i l’enginy: una pel·lícula que, trenta anys després de la seva única emissió televisiva, conserva intacte el seu esperit inconformista i transgressor. Visca Godard!