'Girl', una emocionant exploració de l'adolescència transgènere
Càmera d’Or al Festival de Canes i guanyadora d’un munt de premis arreu on presenta, Girl, l’opera prima del belga Lukas Dhont, és una astuta i emocionant exploració de l’adolescència transgènere a partir d’una història d’iniciació que té com a centre de gravetat la qüestió del cos i dels seus límits, i en què el conflicte de la protagonista, la Lara, que també somia a convertir-se en ballarina de dansa clàssica, pren la forma d’unes sessions de ballet intenses, exigents i doloroses. El ballet és la via per la qual la Lara confia a superar totes les fronteres i adversitats provocades per haver nascut amb un cos d’home, però alhora es transformarà en un espai de patiment, obsessió i càstig.
La pel·lícula de Dhont arrenca amb la Lara despertant-se en el que sembla un nou capítol de la seva vida, perquè tot ha canviat, o gairebé tot, al seu voltant: casa, escola, barri, identitat de gènere. La protagonista, ens diu el film en els primers compassos, ha obert les portes a una etapa complexa però en què moltes coses estan a favor seu en aquest procés de construcció identitària, des del suport del seu pare i família fins a les seves aspiracions com a ballarina, perquè ha estat acceptada en una estricta acadèmia de ballet. L’estratègia narrativa de Dhont per eludir, en aquest sentit, qualsevol conflicte exterior al cos i als desitjos de la Lara és un encert majúscul, perquè la tensió entre identitat i corporalitat és el missatge central que el cineasta pretén que tinguem en compte en el moment de seguir les desventures d’aquesta adolescent. “No vull ser cap exemple per a la gent, només vull ser una noia”, li diu al seu pare en una escena, com si amb aquest lament declarés, rotunda, que cada cos i cada anhel són únics i en cap cas extrapolables.
Dhont filma de manera molt subtil la construcció de la imatge de la Lara, des dels moments en què es mostra o s’amaga –quan fa visible i vol lluir la seva identitat de noia i quan busca amagar-se de les mirades escrutadores que la qüestionen, incloent-hi la seva–, com també la manera com la protagonista lluita per donar forma, mitjançant la pràctica extenuant de la dansa, a un cos que li satisfaci. La càmera, per tant, no s’aparta mai de la seva pell i la segueix al ritme de les seves emocions: delicada i lluminosa en la primera part de la pel·lícula; agitada i esgotadora en les seqüències més turbulentes. En aquest punt, la resolució que proposa Dhont resulta frustrant i contradiu l’elegància del seu relat, però la continguda i colpidora interpretació de Victor Polster, que va més enllà de les polèmiques sobre la seva condició cisgènere, aconsegueix crear un vincle d’empatia extraordinari i absolutament captivador.
