La por al futur d'una dona sense fills

BarcelonaExplica la directora Celia Rico Clavellino (Sevilla, 1982) que per a ella hi ha dues maneres d'escriure una pel·lícula: des de la cicatriu o des de la ferida. El seu aclamat debut, Viaje al cuarto de una madre (2018), sobre una filla (Anna Castillo) i una mare (Lola Dueñas) que han d'aprendre a separar-se, estava escrit des de la cicatriu d'haver abandonat la seva terra per viure a Barcelona, i els canvis que això comporta en les relacions amb la família. Però el seu nou llargmetratge, Los pequeños amores, que s'ha presentat aquest dilluns al Festival de Màlaga i divendres arribarà als cinemes, sorgeix d'una ferida encara oberta: el que sent quan als quaranta-i-pocs anys, sense fills, pensa en el futur. “Volia parlar més de la vida que de la no-maternitat –matisa–, del que pensàvem que ens passaria i no ha passat. Però el punt de partida és una pregunta que a tots ens fa vergonya formular, perquè sembla un pensament arcaic i egoista: què ens passarà quan siguem grans i no tinguem fills que tinguin cura de nosaltres. I sí, els fills no es tenen com a garantia de futures cures, i ningú sap què passarà en el futur, però això no treu la por”.

Aquesta preocupació, tanmateix, no és el conflicte principal d'aquesta producció catalana –al darrere hi ha Sandra Tàpia, la productora de Robot dreams–, sinó que està latent en la història d'una dona viuda (Adriana Ozores) a qui un petit accident impedeix valer-se per ella mateixa durant un estiu en què la seva filla (María Vázquez) haurà de canviar els seus plans de vacances per tenir cura de la mare a la masia on viu. “No volia fer una tesi sobre la qüestió, sinó que tu mateix et preguntessis què passarà quan la filla sigui tan gran com la mare”, apunta Rico Clavellino, que subratlla que es tracta d'una problemàtica que va més enllà del marc individual. “La por és gran, perquè des de la política no s'està pensant en un model social que garanteixi l'envelliment sense descendència. Si tinguéssim la garantia que això és sostenible, ho viuríem amb molta menys ansietat”.

Mares i filles, un tema infinit

Com diu la directora, Los pequeños amores no es redueix a un sol tema. Plena de petits calaixos, conté també la crònica en diferit d'un fracàs amorós, el sorgiment d'una intimitat inesperada –amb el jove aspirant a actor que interpreta un lluminós Aimar Vega, la sorpresa del film–, el retrat del sentiment de pèrdua d'una generació i, sobretot, el d'una relació maternofilial plena d'amor i de retrets en què, tot i no estar mai d'acord, mare i filla són també el mirall l'una de l'altra. Tot i ser molt més lliure i lluminosa que Viaje al cuarto de una madre, és inevitable trobar-hi rimes: la figura absent del pare, el viatge a Londres com a punt de fuga vital... Però tant les dues protagonistes com la seva relació són completament diferents. Rico Clavellino no cau mai en la repetició, sinó que amplia el seu univers explorant nous temes i preocupacions.

“Sabia que seria més difícil finançar i vendre aquesta pel·lícula, i que molts em dirien que era molt semblant a la primera –explica la directora–. Vivim en la voràgine de la novetat, la indústria i la crítica sempre esperen que facis una cosa molt diferent. I si jo fos més estratega amb la meva carrera, hauria fet una altra pel·lícula, però volia fer aquesta història des d'aquest moment vital, ara que fa mal, i no d'aquí vint anys”. La cineasta sevillana reivindica, a més, la necessitat d'explicar històries que reflecteixin les inquietuds d'una generació de dones amb un model de vida molt diferent del de les seves mares. “Professionalment estem en llocs molt diferents i no sabem com conciliar això amb tenir fills, ni si hem deixat de fer massa coses al lluitar per una vocació –diu–. Ens fem moltes preguntes i busquem relats en la literatura o el cinema per trobar respostes”.