La pel·lícula de superherois més ‘fumada’ de la història

Barcelona"Déu és fumador d'havans / veig les seves volutes grises / sé que fuma fins i tot de nit / com jo, estimada meva", canta Serge Gainsbourg als títols de crèdit de Fumar provoca tos, la nova comèdia de Quentin Dupieux que s’estrena aquest divendres. La ironia elegant de Gainsbourg contrasta amb el deliri absolut que orquestra el director francès al film, protagonitzat per un grup de cinc superherois uniformats com els Power Rangers que s’enfronten a monstres a l’estil dels kaiju (però de mida humana). Són la Tabac Force, un supergrup que extreu els seus poders de "l’energia negativa del tabac", d’on també provenen els noms dels seus membres: Nicotina, Mercuri, Benzè, Metanol i Amoníac. Tanmateix, ells no fumen. "Fumar és una merda, fa tossir", explica el líder del grup a un dels seus fans.

Dupieux contempla els personatges des d’una comicitat que frega l’absurd i filma les seves batalles a l’estil de les sèries japoneses clàssiques de ciència-ficció, amb efectes especials tronats i coreografies d’acció entranyables. Però l’objectiu, com explicava el director l’any passat a Sitges, no és fer una paròdia dels superherois que en els últims temps ocupen totes les pantalles dels cinemes, sinó partir d’aquest imaginari per anar desplegant la seva inversemblant trama de situacions imprevisibles. "No he vist cap pel·lícula de superherois!", assegura Dupieux. "No sé ni com són, només n'he vist algun tràiler. El que sí que vaig veure de petit van ser les sèries japoneses de justiciers, i m'han influenciat, esclar".

Fumar provoca tos culmina una ratxa particularment inspirada en la filmografia de Dupieux que inclou La jaqueta de pell de cérvol, Mandíbules i Increïble però cert i que han convertit el francès en el rei indiscutible de l’humor absurd al cinema europeu. Tot i ser molt prolífic i produir a ritme d’un film per any –i aquest any dos, el primer estrenat a l’agost a Locarno i l’altre, sobre Dalí, aquest dijous a Venècia–, la inventiva i enginy del cinema de Dupieux no semblen esgotar-se. De fet, a Fumar provoca tos, les peripècies dels Tabac Force són interrompudes en diverses ocasions per esquetxos independents de la trama que funcionen gairebé com a curtmetratges autònoms: el que protagonitza la Blanche Gardin de Borrar l’historial, narrat per un peix cuinat a la brasa, és particularment hilarant.

Actors sense sentit del ridícul

En un altre dels esquetxos, Dupieux repesca una de les actrius de Mandíbules, Adèle Exarchopoulos, que ha trobat en el cinema del francès un espai per donar sortida a la seva veta actoral més còmica i eixelebrada. En les pel·lícules del director, els actors semblen deixar-se anar i aparcar el sentit del ridícul, com impregnant-se de la comicitat surrealista de Dupieux. A Fumar provoca tos també hi reapareixen els dos protagonistes de Mandíbules, David Marsais i Grégoire Ludig, que van deixar una empremta al Festival de Sitges que encara ressona en els crits ocasionals de "Toro!" que se senten abans de les sessions. I Dupieux, conscient del fervor que provoca la pel·lícula, admet que ha parlat amb Marsais i Ludig sobre la possibilitat de fer una seqüela: "Però aquesta es diria Tentacles".

Han quedat enrere els dies en què Dupieux era una de les estrelles del French Touch sota l’àlies de Mr Oizo, tot i que segueix publicant música electrònica amb aquest pseudònim. "Jo vaig començar en el món del curt, la música va arribar més tard, però m’ajuda en el cinema a l’hora de fer el muntatge i escoltar els diàlegs, busco la seva musicalitat", explica, i afegeix que ja no inclou música seva al seu cinema. "M’encarrego de la direcció, la fotografia, el muntatge... Fer la música ja seria massa". Tanmateix, és inevitable pensar en el seu gran èxit, el senzill Flat beat, i més concretament en el ninot Flat Eric que apareixia al clip –i en un anunci de Levi's– al veure un dels personatges de Fumar provoca tos, el supervisor dels Tabac Force que encarna el ninot d’una rata d’un magnetisme sexual irresistible tot i el seu aspecte repugnant. "M’agraden molt els titelles –confessa Dupieux–. Tinc una connexió molt propera amb la infància, prefereixo els meus sentiments de nen que els d’adult".