Adam Driver ressuscita Enzo Ferrari i Pablo Larraín converteix Pinochet en un vampir
L’actor nord-americà reivindica a Venècia la tasca del sindicat d’intèrprets de Hollywood
VenèciaDavant l’escassa entitat artística de les pel·lícules presentades fins ara a la Mostra de Venècia, l’interès del festival recau principalment en la batalla que mantenen els sindicats d’intèrprets i guionistes de Hollywood contra els productors de la meca del cinema. La qüestió ha agafat volada aquest dijous quan, en la roda de premsa de Ferrari, la pel·lícula dirigida per Michael Mann i protagonitzada per Adam Driver, l’actor va aprofitar el focus mediàtic per reivindicar la tasca del seu sindicat: “Estic content d’estar aquí presentant una pel·lícula que no està vinculada a l'AMPTP –inicials en anglès de l’Aliança de Productores de Cinema i Televisió de Hollywood–. I, de fet, soc aquí gràcies a un conveni provisional que el sindicat SAG-AFTRA està utilitzant com una efectiva tàctica de negociació”. Segons Driver, “aquest conveni provisional permet el rodatge de pel·lícules independents i, d’altra banda, posa sobre la taula l’interrogant de per què algunes distribuïdores petites, com Neon i STX International (responsable de Ferrari), han pogut garantir unes condicions que representen el somni del sindicat, mentre que grans companyies com Netflix i Amazon Prime Video no ho fan”.
Michael Mann també ha volgut expressar, en nom de tot l’equip de Ferrari, la solidaritat “amb la lluita dels sindicats d’actors i guionistes”. Les paraules de l’autor de títols com L’últim dels mohicans (1992) i Ali (2001) han arribat acompanyades d’un atac directe a la indústria de Hollywood: “Vam poder fer Ferrari gràcies al fet que l’Adam [Driver], jo i altres productors ens vam retallar els nostres salaris. Cap gran estudi ens va firmar un xec per poder produir aquesta pel·lícula”.
L’any més turbulent de Ferrari
Més enllà de les referències al conflicte entre els intèrprets i productors de Hollywood, la projecció de Ferrari no ha complert les altes expectatives generades pel primer llargmetratge dirigit per Mann des de Blackhat (2008). I val a dir que el personatge d’Enzo Ferrari, amb la seva passió desfermada per l’automobilisme i la seva embolicada vida familiar, encaixa a la perfecció en la flamant genealogia d’homes obsessius i melancòlics que conformen l’imaginari del director de Lladre (1981), Collateral (2004) o Enemics públics (2009).
Ferrari, basada en la biografia Enzo Ferrari: the man, the cars, the races, the machine, de Brock Yates, concentra l'acció el 1957, un any en què, segons Mann, “van confluir la majoria dels conflictes que van marcar la vida de l’Enzo": "La seva empresa estava a punt de fer fallida, ell encara plorava la mort del seu fill Dino, el seu matrimoni amb la Laura Garello s’estava esfondrant i el fill que havia tingut amb la seva amant, Lina Lardi, li preguntava si li havien de dir Piero Lardi o Piero Ferrari”. Així, Mann es proposa entrecreuar la dimensió professional i la cara familiar del llegendari pilot i empresari de Mòdena, però el problema és que cap d’aquestes pel·lícules dins de la pel·lícula acaba de trobar el nord. D’una banda, la part automobilística es dissol en un excés de trames que incumbeixen a nombrosos pilots, problemes amb la premsa i un bon grapat de qüestions tecnològiques, financeres i polítiques. I, d’altra banda, el drama familiar pateix el seu propi desequilibri, ja que el conflicte matrimonial, en el qual Penélope Cruz brilla amb llum pròpia, deixa en no res l’estudi de la relació d’Enzo amb l’amant a qui dona vida Shailene Woodley.
Pablo Larraín i un vampir anomenat Pinochet
També en la Secció Oficial de la Mostra s'ha pogut veure El Conde, en què el xilè Pablo Larraín construeix una enginyosa però redundant faula segons la qual el dictador Augusto Pinochet seria en realitat un vampir nascut poc abans de la Revolució Francesa. Havent perdut el favor del poble, Pinochet desitja morir, però el seu anhel de tranquil·litat xoca tant amb els interessos dels seus cinc fills, que intenten rapinyar la fortuna amassada pel pare, com amb la misteriosa aparició d’una jove monja contractada per exorcitzar el dictador.
Més enllà de la dimensió fantàstica, El Conde, que s’estrenarà a Netflix el 15 de setembre, dispara amb fúria contra el llegat del pinochetisme, que perviu en un Xile que, després de l’esclat social del 2019 i tot i la victòria electoral de l'esquerra de Gabriel Boric, sembla ara a mercè de l’auge d’una ultradreta liderada per José Antonio Kast, un hereu polític del dictador. Larraín, que assenyala a través d’un personatge que el seu país s’ha convertit en un niu d’“herois de l’avarícia”, sap molt bé el que suposarà per al públic xilè contemplar el seu Pinochet-vampir sobrevolant l’actual Santiago de Xile i passejant pel Palau Presidencial de la Moneda.
