Les monges paranormals de Paco Plaza desencadenen el terror a Sitges

SitgesPocs directors més adients per inaugurar el Festival de Sitges que el valencià Paco Plaza, un cineasta que considera el festival com el seu “cicle formatiu de cinema” i que s'hi sent “com a casa” perquè, defensa, Sitges és “un paradís, l'únic moment de l'any en què tots els que som aquí no ens sentim rars”. Com no l'ha d'estimar el públic del festival? El director ja va obrir Sitges el 2009 amb la segona entrega de [REC], que codirigia amb Jaume Balagueró, però aquest dijous ho fa en solitari amb Hermana Muerte, que explora els orígens d'un carismàtic personatge secundari del seu film de 2017 Verónica: l'anciana monja de l'escola de la protagonista que percebia perfectament la maldat i els terrors sobrenaturals tot i estar completament cega.

Aquella religiosa inquietant i que fumava com una xemeneia i glaçava la sang de les adolescents d'una escola del Madrid de principis dels 90 es transforma a Hermana Muerte en la Narcisa, una novícia de vint-i-pocs anys que està a punt de vestir l'hàbit de monja en un remot convent de finals dels anys 40 i que exhibeix com un recordatori dolorós les ferides dels atacs patits a mans de milícies republicanes durant la Guerra Civil. A la germana Narcisa també la persegueix el passat en forma de miracle: quan era petita se li va aparèixer la verge i, des de llavors, el món la coneix com “la nena santa”, un tracte que ella sent que en el fons no mereix, així que es fustiga amb una corda a les nits a la recerca d'una puresa i santedat inassolibles.

Plaza ha reconegut que quan va rodar Verónica es va quedar amb ganes "de fer alguna cosa més" amb el personatge de la monja: "Sempre vam tenir la sensació que es podia explorar més aquell personatge de la monja misteriosa, que ens havíem deixat històries per explicar". Va coincidir que Jorge Guerricaechevarría, el guionista habitual d'Álex de la Iglesia, ja tenia al cap una història de monges durant la Guerra Civil, que ell i Plaza van acabar de concretar en Hermana Muerte.

Terror i religió, de bracet

La pel·lícula no deixa de ser el que en terminologia superheroica es coneix com una història d'origen i que expressa la tendència general de l'audiovisual (i especialment en el cinema fantàstic i de terror) a omplir tots els buits de les narracions i completar els mapes dels universos de ficció. Però la monja vista a Verònica deixava prou espai perquè Guerricaechevarría construís a Hermana Muerte una història gairebé des de zero, un relat de fantasmes que entrelliga el fet religiós i el terror paranormal amb gran naturalitat, ja que, en realitat, una cosa i l'altra estan molt connectades.

Sí que es troba a faltar en el guió un retrat més treballat dels personatges secundaris i de l'univers del convent, dibuixat amb traç un pèl superficial. Per sort, Plaza es carrega la història a l'esquena i desplega tots els seus recursos de gran director de terror en una posada en escena clàssica i efectiva, especialment en un tram final que lliga tots els caps de la història i la projecta amb elegància cap al futur. A més, el director torna a demostrar el seu olfacte per al nou talent amb el fitxatge d'Aria Bedmar, que comparteix escenes amb Almudena Amor, el gran descobriment de La abuela.

Que Hermana Muerte inauguri Sitges té una rellevància afegida, ja que ofereix als fans del terror una ocasió excepcional per veure la pel·lícula en cinema, perquè es tracta d'una producció original de Netflix que no té prevista l'estrena limitada en sales i que, després del festival, saltarà directament a la plataforma el 27 d'octubre, a punt per a Halloween. Que Netflix sigui el destí d'aquesta preqüela té certa lògica: tot i que Verónica es va estrenar en sales de cinema, va ser amb la seva arribada a Netflix que la pel·lícula es va convertir en un èxit en molts països, i és això, en última instància, el que ha fet possible l'existència d'Hermana Muerte.

"Hola, soc el Carlos"

L'anècdota de l'estrena d'Hermana Muerte a Sitges ha sigut la pregunta que el director Carlos Vemut, barrejat entre els periodistes acreditats, ha llançat a Plaza durant la roda de premsa. "Hola, soc el Carlos, vam fer La abuela junts, no sé si et recordes de mi", s'ha presentat abans d'interrogar-lo per la seva aproximació a "un tipus de narració més poètica" des de Verónica. "És un tema del qual tu i jo hem parlat molt, però no sé si l'has explicat a ningú més", ha afegit entre les rialles de la premsa i de Plaza, que ha confirmat les paraules del seu amic. "Verónica va ser com una opera prima per a mi. Amb la pel·lícula vaig sentir que començava a entendre el que significa per a mi el cinema i les possibilitats expressives del terror. Sento la necessitat d'explorar el poder de les imatges, de donar-los més pes que a les paraules, i també que passin poques coses al meu cinema, però que siguin importants. I m'estic tornant cada vegada més minimalista, perquè així és, al final, el cinema de terror que més m'agrada, des de L'exorcista fins a Els ulls sense rostre".