Festival de Sitges: 50 anys en anècdotes

1967

1967Primera Semana de Cine, Foto y Audiovisión

La primera edició oficial del Festival de Sitges té lloc el 1968. Ara bé, oficiosament, el germen el trobem un any abans, per això aquest 2017 se’n commemora el cinquantè aniversari. La Primera Semana de Cine, Foto y Audiovisión neix amb la intenció d’atreure turistes al poble durant la temporada baixa de tardor, i amb una programació de films d’art i assaig i treballs d’estudiants d’escoles cinematogràfiques. Antonio Ráfales (futur director del festival) i noms clau del cinema català com Antoni Kirchner i Pere Fages són els caps visibles de l’organització. Aquest tret de sortida es recorda per l’incident a l’Hotel Calipolis de Sitges: un sopar de clausura en què s’enfronten intel·lectuals d’esquerres i les autoritats franquistes de l’època. Les cròniques parlen de detencions i mastegots.

1974

1974‘Barbarella’ i la consolidació del festival

La setena entrega del Festival Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror és important per diverses raons. La més significativa: es guanya un cinema. Sí, el Retiro queda petit -les entrades anticipades d’aquell any s’exhaureixen un mes abans que comenci el festival- i es dona de nou la benvinguda al Casino Prado (la seu de les dues primeres edicions). El festival creix, s’apuntala com a esdeveniment de referència a Europa dins del gènere fantàstic, i duplica les xifres d’assistència. Un altre fet històric: acull la primera projecció al territori espanyol de Barbarella, estrenada originalment el 1967 i prohibida a Espanya. També presenta la première de No profanar el sueño de los muertos, clàssic zombi dirigit pel català Jordi Grau. I un parell de curiositats: les pel·lícules estrangeres no estan subtitulades, i l’ús de la corbata entre els homes és obligatori per poder accedir a les projeccions.

1985

1985El desmai de ‘Re-animator’

Ara seria sospitós d’operació de màrqueting, però a la divuitena edició del festival passa de veritat: algú es desmaia mirant una pel·lícula de por. Ángel Sala, que en aquella època assisteix al festival com un aficionat més al fantàstic, ho viu en directe. “El desmai de Re-animator és totalment cert -afirma-. Estava assegut just al costat de la noia que va patir la lipotímia al Retiro. Va venir un metge i tot”. Sala recorda més coses de la seva etapa com a espectador als 80. El 1986 David Lynch va venir a presentar Vellut blau, aquell any també es va projectar La mosca de David Cronenberg. “Lynch la va veure i li vaig preguntar a la sortida del cine: «Què t’ha semblat?» I em va dir molt seriosament: «Ha sigut massa per a mi»”.

1986

1986La primera pel·lícula catalana a competició

Sitges tarda gairebé vint anys a tenir un film produït a Catalunya i parlat en català a competició, tot i que als 70 ja atorga premis a cineastes d’aquí: el publicista Marçal Moliné havia obtingut el de millor curt el 1974 per Ta ta boom boom. L’honor recau en Jesús Garay i la seva Més enllà de la passió. És més, és una estrena sonada, ja que un dels seus protagonistes, Juanjo Puigcorbé, és escollit com el millor actor. Pel que fa a la cinta, es tracta d’una estranya història sobre una cantant de rock en crisi i sectes religioses, ambientada en conegudes localitzacions naturals de Barcelona. Un clar antecedent de les atmosferes obscures i urbanes de Jaume Balagueró.

1989

1989La nòvia de King Kong

Fa més de trenta anys que Sitges i King Kong caminen junts. El 1983 el fotògraf barceloní Ferran Freixa crea l’icònic logo del simi gegant; una imatge que després es converteix en l’animació del goril·la arribant a l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla que precedeix totes les projeccions. Sis anys més tard, aquest amor se segella definitivament amb la visita de Fay Wray, l’actriu protagonista del King Kong original. Wray, de 82 anys, rep l’afecte i el reconeixement del fandom fantastique català. La seva primera declaració a la roda de premsa, amb un somriure als llavis, és la següent: “Continuo sent la nòvia de King Kong”.

1992

1992La inauguració de l’Auditori

Una de les claus per entendre l’èxit del festival és l’Auditori. Abans de la seva arribada, les projeccions només es feien als cinemes Retiro i Casino Prado, llocs amb molt d’encant però de poca capacitat. Les 1.300 butaques i les prestacions tècniques de l’Auditori fan créixer la quantitat de públic i el prestigi de Sitges. El 1992 se celebra el 25è aniversari, i un director ara amb tres Oscars, Peter Jackson, presenta un dels clàssics de sang i fetge més bojos de la història: l’inoblidable Braindead ( Clínicament morta, en català). Les noces de plata de Sitges també compten amb un altre convidat de luxe: Quentin Tarantino, premiat com a millor director i guionista pels seus Reservoir dogs.

2006

2006El terratrèmol Tarantino

La tercera, i de moment última, visita a Sitges del director de Kill Bill és sonada. El nord-americà és convidat com a productor de Hostel, i Sala resumeix el seu pas així: “Va ser una bogeria, va confirmar la seva presència al festival només tres dies abans de començar. Recordo que li vam muntar una projecció privada de Set espases de Tsui Hark en un cinema de Viladecans gràcies a la col·laboració d’Antoni Llorens de Lauren Films. Mike Hostench [subdirector del festival] i jo ens havíem d’anar alternant cada nit perquè fins a les vuit del matí no parava. Es quedava a la Cava del Retiro parlant pels descosits”.

2013

2013Terry Gilliam i les goteres del Retiro

L’únic nord-americà dels Monty Python és un habitual de Sitges. El seu idil·li comença el 2006 amb la projecció de Tideland, una de les seves obres més controvertides. Sala ho recorda: “Gilliam va venir desconfiat al festival perquè a Sant Sebastià va rebre xiulets. Quan va veure amb els seus propis ulls la bona acollida del film a Sitges, em va comentar que mai s’havia sentit més a gust en un esdeveniment d’aquest tipus”. Set anys després, torna amb Teorema zero i una projecció en un cinema Retiro ple de goteres. “Em vaig disculpar per l’estat de la sala, però Gilliam estava entusiasmat. Em deia cridant: «Això és un cinema de veritat i amb caliu, m’encanta!»”

2015

2015El pijama de Takashi Miike

Takashi Miike, que aquest any presenta al festival tres films (un dels quals rodat a Sitges), es converteix en una celebritat cada vegada que trepitja la costa del Garraf. El 2003 arrasa com si fos una estrella del rock and roll. “Sabíem que hi havia expectació però no tanta- explica Sala- i el mateix Miike va ser el primer sorprès. No podia fer ni un pas sense que li demanessin un autògraf i la foto”. El director japonès és ja una presència familiar, tant, que fa dos anys va protagonitzar una anècdota hilarant. “Les pel·lícules de Miike, normalment, es projecten al festival a la matinada. Conscient d’això i en un gag genial, una nit va baixar amb un pijama força cool i unes xancles al Retiro per presentar As the gods will. I, esclar, la gent es va tornar boja”.u