El Festival de Sant Sebastià entra a la presó Model
Alberto Rodríguez retrata a 'Modelo 77' l'horror de les presons de la Transició i les revoltes que van exigir l'amnistia de tots els presos
Enviat especial a Sant Sebastià“Allà us quedeu, us tanco a fora, fills de puta”, diu el personatge de Javier Gutiérrez a Modelo 77 quan es tanca la porta de la seva cel·la. És l'expressió irònica –però amarada de ràbia i frustració– d'un dels milers de presos que, durant la Transició, vivien en unes presons encara plenament franquistes on la repressió i les tortures eren habituals mentre a l'exterior la societat acariciava drets i llibertats mai vistes durant el règim. A les presons també es demanava l'amnistia, però no només per als presos polítics: aquesta va ser la lluita de la Coordinadora de Presos en Lluita (Copel), l'organització de presos que es consideraven tan víctimes del règim com els represaliats polítics i exigien llibertat per a tothom. “El que em sembla important de la Copel és que, en un escenari com el d'una presó, pensat per separar la gent i esborrar la identitat, va acabar unint els presos per buscar el benestar comú, demanant una cosa tan senzilla i utòpica com una amnistia”, diu Alberto Rodríguez, el director de la pel·lícula que ha inaugurat aquest divendres el Festival de Sant Sebastià.
Per explicar la història de la Copel, Rodríguez segueix sobretot el fil del Manuel (Miguel Herrán), un noi acabat d'arribar a la presó, i del seu company de cel·la, el Pino (Gutiérrez), un veterà amb molts anys de presó al darrere i també al davant. La tensió entre la joventut i el sentit de la justícia de l'un i el cinisme desencantat de l'altre és el motor dramàtic d'una pel·lícula que utilitza la ficció com a vehicle per arribar a la veritat. “Els personatges no són reals, però estan més o menys inspirats en persones que sí que van existir, un compendi de moltes biografies que hem llegit jo i el Rafael [Cobos, guionista habitual de Rodríguez], amb el pòsit afegit d'històries que ens han explicat persones que van tenir relació directa amb els fets”, diu el director.
A través del Manuel i la seva història, Modelo 77 recrea les històriques revoltes i motins que els interns de les presons van fer el 1977, sobretot quan la Llei d'Amnistia va buidar les presons de presos polítics i va traçar una línia vermella molt relativa, perquè molts dels presos comuns també eren víctimes de la repressió ideològica de les lleis i institucions corruptes del règim franquista. Rodríguez ha trigat divuit anys a poder rodar la pel·lícula, en part perquè ho volia fer a la Model de Barcelona i la presó no va deixar de funcionar com a tal fins al 2017. Però per què la Model? “En part és perquè pensem que la presó representa la societat i, per tant, necessitàvem que la presó fos gran –diu–. I la Model, on vam filmar durant tres setmanes, és l'única que continuava dreta; Carabanchel ja la van enderrocar”.
Fuga de la Model?
Un altre motiu, esclar, és l'intent de fuga massiu que es va produir a la Model el 1978 i que, d'alguna manera, era conseqüència de la repressió de les aspiracions de llibertat i dignitat dels presos. El director de La isla mínima, fidel a la seva vocació de ser “un cineasta, no un documentalista”, es pren algunes llicències amb els fets històrics i canvia dates, noms i escenaris, fins i tot rodant l'escena en què els interns s'enfilen a la cúpula de la presó fora de la Model (“era massa perillós, els presos reals que ho van fer es van jugar la vida”), però sempre condueix la història amb pols segur, transitant pel registre més social i naturalista del gènere carcerari i també pel més escapista, valgui la redundància.
Al tram final, la pel·lícula també mostra com l'arribada de l'heroïna estava a punt de convertir les presons en un polvorí encara més explosiu que no podrien contenir les mínimes reformes introduïdes pel nou govern democràtic. “Evidentment, les presons actuals no tenen res a veure, les condicions higièniques i el tracte dels funcionaris han canviat molt, però el que no ha canviat és que el temps no pertany als presos, sinó a les institucions –apunta Rodríguez–. I això continua sent la cosa més dura de la presó. Però la mateixa existència de les presons, el fet d'haver de tancar algú, per a mi ja representa un fracàs del sistema”.