Cinema, música i còmic

Fermin Muguruza: "Després de la mort del meu germà vaig decidir deixar-ho tot"

El músic i cineasta basc estrena la pel·lícula ‘Black is beltza II: Ainhoa’, que també té una versió en còmic

Barcelona“He estat tres anys sense fer entrevistes. Després de la mort del meu germà vaig decidir deixar-ho tot. Ni música, ni entrevistes. Res. Jo sempre he tingut una gran armadura que m’ha protegit, però es va esmicolar amb la mort de l’Iñigo”, explica el músic i cineasta basc Fermin Muguruza (Irun, 1963). El seu germà Iñigo, amb qui va compartir els grups Kortatu i Negu Gorriak, va morir el 5 de setembre del 2019 a causa de l’esclerosi múltiple. El dol ha sigut llarg, i fins aquest estiu Fermin no ha tingut “la sensació” que tornava a ser el d’abans. Allunyat de la vida pública, va bolcar-se a Black is beltza II: Ainhoa, la pel·lícula d’animació que acaba d’estrenar als cinemes i que ja havia començat a desenvolupar un any abans. “Em vaig dedicar en cos i ànima a la pel·lícula, gairebé com si fos una missió que m’estava ajudant a passar el dol i alhora a desfogar-me. I aleshores va arribar la pandèmia... Però puc dir que després de quatre anys de feina hem pogut fer la pel·lícula, el còmic [amb dibuix de la barcelonina Susanna Martín] i una banda sonora molt potent”, diu Muguruza un matí d’octubre a Barcelona, on ha estat uns dies promocionant l’estrena del film.

“Tota la pel·lícula està travessada per la mort de l’Iñigo”, diu Fermin, que recorda que l’estiu del 2019 fins i tot havia rumiat la possibilitat de fer una gira que remenés el repertori de Kortatu, Negu Gorriak i altres projectes personals: “Però al cap de quinze dies va morir l’Iñigo i tot se'n va anar en orris. Ara, quan algú em pregunta si faré concerts, dic: «Bé, de moment no». L’any que ve faré 60 anys i no sé què faré. Sí que m’agradaria, però ho veig molt lluny”. De fet, admet que és la primera vegada que no té un pla “a curt termini”, tret de dedicar tota la tardor a defensar la pel·lícula, que ja té confirmada distribució a França.

Cargando
No hay anuncios

Ainhoa, amb les veus d’Ariadna Gil, Itziar Ituño i Antonio de la Torre, és la segona part de Black is beltza, que també va ser còmic i pel·lícula d’animació i que explicava el trànsit d’un jove basc pel mapa de les revolucions dels anys 60 i 70. L’Ainhoa és la filla del Manex i l’Amanda, els protagonistes d’aquella primera part, i la seva peripècia comença a finals dels anys 80, quan viatja de Cuba a Pamplona justament quan Kortatu estan a punt de fer l’últim concert com a grup. A diferència dels pares, l’Ainhoa no segueix el fil de les revolucions, sinó que intenta desemmascarar els poders que feia servir el tràfic de drogues com a arma de desestabilització política, tal com va fer el govern dels Estats Units finançant els contrarevolucionaris a Nicaragua o mantenint relacions amb els talibans afganesos que controlaven el conreu d’opi. Per això, l’Ainhoa viatja pel Líban, l’Afganistan, Turquia i França.

És també el temps del final de la guerra civil libanesa i de la retirada de les tropes soviètiques de Kabul; i, en el context basc, dels preparatius de les converses d’Alger entre ETA i el govern espanyol de Felipe González. “La pel·lícula acaba quan s’està negociant la treva a Algèria, que molts pensàvem que seria l’última”, diu Muguruza, que ha sigut cronista d'una època mitjançant cançons de Kortatu com Sarri, Sarri, sobre la fugida de Joseba Sarrionandia de la presó de Martutene el 1985, i Zu atrapatu arte, que comença amb el vers “un jove mor de sobredosi”. Muguruza no oblida l’impacte de l’heroïna durant els anys 80 al País Basc, "però també als barris obrers de Madrid i Catalunya, d’arreu”. “És important que no s’oblidi el que va passar en aquell moment històric”, diu abans de recordar les morts a causa de les drogues de músics de Cicatriz i R.I.P., “els dos grups que més van tocar amb Kortatu”.

Cargando
No hay anuncios

Ainhoa es va preestrenar durant el Festival de Cinema de Sant Sebastià al Velòdrom d’Anoeta, el mateix lloc on el 2001 Negu Gorriak va fer els concerts que celebraven la victòria judicial contra el tinent coronel de la Guàrdia Civil Enrique Rodríguez Galindo, que havia demandat el grup perquè la cançó Ustelkeria l’acusava de participar en una xarxa de narcotràfic. “El passi de la pel·lícula a Sant Sebastià va ser molt emocionant, una de les coses més impressionants que he viscut. La mare de Naxto, el cantant de Cicatriz, es va emocionar molt, i en general va haver-hi una sensació de germanor col·lectiva”, explica Muguruza, que assumeix la responsabilitat de donar testimoni d’un temps i un país del qual ha sigut també protagonista. “Hem de confrontar els relats que volen imposar-nos, i la meva manera de confrontar sempre ha sigut la dialèctica i la cultura, la cançó, l’escriptura, i encara més ara que hi ha una regressió tan gran en el camp de la llibertat d’expressió i tota una batalla pel relat”, diu.

Cargando
No hay anuncios

La influència de John Lennon

La immediatesa de la música li va permetre fer crònica del present dels anys 80 i 90 seguint el model de John Lennon. “Em va influir moltíssim. Ell deia que calia escriure cançons com si fossin notícies de diaris. John Lennon té una cançó del 1972 titulada Sunday bloody sunday, sobre la massacre de Bogside, a Irlanda del Nord. En aquella època va fer una cançó que demanava que els anglesos fotessin el camp d’Irlanda; i ho deia ell, que era anglès i tenia la distinció de la reina. John Lennon és un referent, i aquesta manera de fer cançons sempre m’ha fascinat”, assegura Muguruza. El tempo del cinema no és tan immediat, i potser per això les dues parts de Black is beltza tenen un caràcter retrospectiu. “És diferent”, admet amb un somriure.

Cargando
No hay anuncios