Marco Bellocchio –probablement, el millor cineasta italià viu– fa pel·lícules sobre fantasmes des de fa anys: l'espectre del feixisme a Vèncer, l'esperit d'una dona que desitja morir a Bella addormentata, els fantasmes d'una Itàlia primitiva i corrupta a Sangue del mio sangue. El seu nou film, Felices sueños, l’adaptació d'una novel·la de Massimo Gramellini, proposa una aproximació en clau interior a aquest univers espectral, a través d'una mirada frontal i fulgurant a la melancolia de l'orfandat. Un viatge poètic que parteix de l'esfera íntima dels personatges per acabar conquerint un discurs d'una escala gairebé còsmica.
Concebuda com un viatge anticronològic per la memòria i vivències d'un home traumatitzat per la mort de la mare, la pel·lícula salta endavant i endarrere en el temps a cop de rima visual i conceptual: un nen que, en plena follia futbolera, està a punt de saltar per un balcó mentre celebra un gol del Torí s'agermana amb la imatge d'una dona que salta a una piscina on l'aigua es converteix en el líquid amniòtic d'un futur de pau. Bellocchio trenca sistemàticament amb la lògica del relat clàssic per entregar-se a un lirisme ardent i oníric. En un dels incomptables moments sublims del film, el director d'un diari li demana al protagonista que escrigui sobre el record de la mare. Li recomana bolcar les seves emocions al text i, sobretot, no revisar-lo. Una exigència de visceralitat que el mateix Bellocchio aplica al conjunt d'aquesta pel·lícula, que fa de la llibertat artística la seva raó de ser.