És massa. Tot a Fast & Furious 8 és massa. I, no obstant, tot és també “per què no?”. ¿Vuit entregues d’una nissaga que sembla pensada col·lectivament entre tots els trols de Forocoches? Per què no? ¿Més de dues hores d’estridències, testosterona, cotxes a punt per esdevenir ferralla, explosions i llocs comuns del cinema d’acció? Per què no? ¿Avions, submarins, míssils? Per què no?
A partir de la quarta pel·lícula, a la saga Fast & Furiousqualsevol deliri grandiloqüent ha estat benvingut. Des que es van deixar de capficar per les lleis mínimes de la versemblança i, alhora, es van jamesbondificar (grans trames d’espionatge que empenyen el món cap a la Tercera Guerra Mundial esquitxades per tot el planeta), els responsables d’aquesta bogeria sobre rodes es van alliberar creativament. Fast & Furious 8 ens dona tot el que li podem demanar a un blockbuster sense prejudicis ni vergonya: espectacularitat (pluges de cotxes!, carreres en flames!, tancs!, boles d’enderrocaments!), riallades a costa dels excessos, dolents de putxinel·li, herois de ferro colat... És com una caricatura del cinema d’acció, però amb autoconsciència del disbarat. Per això no li demanem que sigui, no ho sé, Drive: perquè no ho vol ser.
Un cop superat el dol de l’anterior entrega per la mort de Paul Walker, ara ja no calen tantes escenes dramàtiques que entristeixin la revetlla i delatin la flagrant manca d’aptitud interpretativa del repartiment. Llavors, quan realment comprem que uns obsessos del tuning són capaços de salvar el destí de la humanitat les vegades que faci falta, la festa es torna molt més divertida.