Un fantasma benigne a ‘Nagasaki’

L’element fantàstic sol ser un component de ruptura en qualsevol relat cinematogràfic. Però, esclar, hi ha excepcions, i tot depèn de qui hi hagi darrere la càmera. Per exemple, Yoji Yamada –85 anys, i ampliant de mica en mica però sense perdre el temps una venerable filmografia que ha conegut diverses fluctuacions d’interès i reconeixement internacional– no creu que l’aparició d’un espectre hagi de pertorbar la formalitat plàcida que suggereix la seva posada en escena. A Nagasaki. Recuerdos de mi hijo –realitzada immediatament abans que Maravillosa familia de Tokio, també acabada d'estrenar a Catalunya–, el director viatja a un Japó tocat per la Segona Guerra Mundial, i ens presenta la Nobuko, una dona que va perdre el seu fill Koji en l’explosió de la bomba atòmica que els Estats Units van llançar sobre Nagasaki. Anys després, la Nobukoencara arrossega el dol, i es consola amb la fe cristiana; fins que un dia, inesperadament, el Koji es manifesta davant seu, com un fantasma benigne.

Després de la sorpresa inicial, Yamada es concentra a fer de les converses entre mare i fill mort episodis de memòria i retrobament, balsàmics tant per als personatges com per a l’espectador. Però aquesta voluntat acaba per estovar en excés el retrat espiritual d'un país ple d'orfes i dones atrapades pel record dels homes que han marxat. Potser per això, la breu aparició de Tadanobu Asano encarnant amb dignitat taciturna un soldat mutilat té una emoció més sorda i aspra, però també més colpidora, que la de la resta d’imatges.