'Fantasías de un escritor': quan l'adulteri és un joc literari i pervers

Barcelona“Si escric ficció es pensen que és autobiografia i si escric autobiografia es pensen que és ficció. Que decideixin ells la naturalesa del que escric”. Són les paraules de Philip Roth, però no del gran autor nord-americà mort el 2018, sinó del protagonista de la seva novel·la de 1990 Deception (Engaño en l'edició en castellà de Seix Barral), la primera en què l'escriptor va donar al narrador el seu propi nom, i no l'alter ego habitual de Nathan Zuckerman. Vol dir això que la història d'adulteri que explica la novel·la sigui més real? Que les trobades clandestines entre l'escriptor madur i la seva jove amant anglesa, tots dos casats, són fruit de la imaginació desbocada i febril de l'autor?

Són preguntes que poden sorgir també al veure l'adaptació de la novel·la que estrena aquest divendres Arnaud Desplechin, Fantasías de un escritor, títol espanyol menys ambigu que l'original (Tromperie) i que el cineasta francès recomana no prendre's literalment. “No crec en absolut que el Philip s'inventés l'amant anglesa –diu–. Però és possible que l'embellís una mica”. Per Desplechin també és fàcil embellir la història amb un càsting liderat per una Léa Seydoux sensual, vulnerable i brillant en la rèplica a un Denis Polyadès tendre i sempre atent a les seves paraules (“soc un audiòfil”, afirma) però grotesc en la seva defensa davant la gelosia de l'esposa o del tribunal femení que jutja les relacions de l'escriptor amb les dones. “Philip Roth va saber intuir el Me Too amb 20 anys d'antelació –apunta Desplechin–. Ell era conservador, no li agradaven els canvis, però era conscient que calia una revolució femenina”.

La càmera de Desplechin filma Seydoux amorosament, conscient de la sort de tenir entre mans l'actriu de moda del cinema europeu i reina del Festival de Canes: tres pel·lícules en l'edició anterior i un parell més en la que s'acaba de celebrar. “La meva pel·lícula és pràcticament un documental sobre Léa Seydoux –afirma orgullós Desplechin–. És una actriu que s'atreveix a tot, que adora el risc. Fa cinema d'autor però també pel·lícules de James Bond. I no he vist mai ningú plorar en una pel·lícula americana amb la sinceritat amb què ho fa ella a l'últim Bond. Té un talent enorme”.

La mala sort de Roth al cinema

La manera de filmar èbria d'intensitat de Desplechin i el seu muntatge impacient converteixen Fantasías de un escritor en l'adaptació més personal i reeixida d'una novel·la de Philip Roth. L'autor de Newark no ha tingut gaire sort al cinema: les primeres adaptacions (Portnoy's complaint i Complicitat sexual) estan avui molt oblidades i les últimes (La taca humana, Elegy, Pastoral americana) han passat sense pena ni glòria. “Roth és un autor difícil d'adaptar perquè en els seus llibres sempre hi ha un truc literari –apunta Desplechin com a explicació–. La meva vida com a home, per exemple, comença com una novel·la normal, però al cap de poc és un crítica del llibre i després una crítica de la crítica. Deception és molt més senzilla i això em va permetre adaptar-la bé”.

Desplechin porta 30 anys llegint Roth i creu que el coneix “força bé”. Fa uns anys, després de rodar Reis i reines, ell i Emmanuelle Devos van escenificar, només per divertir-se, una adaptació de l'epíleg de Deception en què el director feia de Philip Roth i l'actriu de l'amant anglesa. Al productor va fer-li gràcia i va incloure el vídeo al DVD de Reis i reines. “Una nit va sonar el telèfon i era Philip Roth –recorda Desplechin–. No sé com, però havia vist aquell vídeo i li havia agradat. Em va dir que adaptés tota la novel·la i jo li vaig explicar que era molt complicat, que hi havia massa escenaris. Ell deia que no, que ho havia de fer igual que a l'epíleg, i amb Emmanuelle Devos. Vaig pensar que devia ser un gran escriptor, però estava com un llum”.

El francès va intentar fer l'adaptació, però no se'n sortia i el temps va passar fins que, durant el confinament, se li va ocórrer una manera, no gaire diferent de la que proposava Roth. I com volia l'escriptor, amb Emmanuelle Devos, però no en el paper de l'amant, sinó com una antiga parella malalta de càncer amb qui el protagonista comparteix les escenes més tendres. L'elecció de Denis Polyadès també va estar clara, tot i que l'actor no entenia per què Desplechin no recorria al seu actor fetitxe, Mathieu Amalric, que ha encarnat l'alter ego del director, Paul Dédalus, en films com Conte de Nadal o Tres records de la meva joventut. “Perquè llavors el Mathieu seria Nathan Zuckerman, així que el Denis és Philip Roth”, diu. En el joc d'identitats hi ha, al cap i a la fi, el cor del film. I com diu un personatge, “quan un narrador arriba als 36 anys, renuncia a traduir l'experiència a la ficció i comença a imposar la ficció a la realitat”.