Cinema

Meg Ryan: "La fama per la fama no és gaire interessant"

Actriu, guionista i directora. Presenta la pel·lícula 'What happens later' al BCN Film Fest

BarcelonaMeg Ryan (Fairfield, Connecticut, 1961) és a Barcelona per presentar la pel·lícula What happens later (El que passa després) al BCN Film Fest. El film, que s'estrenarà el 17 de maig en sales comercials, està escrit i dirigit per Meg Ryan, que comparteix protagonisme amb l'actor David Duchovny (Nova York, 1960). Tots dos interpreten dos antics amants que es retroben casualment després de 25 anys sense tenir notícies l'un de l'altre. Condemnats a passar la nit en un aeroport a causa d'un temporal de neu, els dos personatges interpreten una coreografia verbal de retrets, dubtes, decepcions i esperances frustrades. En una de les primeres seqüències, Duchovny desendolla una pantalla que anunciava l'estrena d'una comèdia romàntica, el gènere amb el qual Meg Ryan va regnar al Hollywood dels anys 80 i 90 gràcies a pel·lícules com Quan en Harry va trobar la Sally (Rob Reiner, 1989), Alguna cosa per recordar (Nora Ephron, 1993) i Tens un e-mail (Nora Ephron, 1998). Del que passa després de la comèdia romàntica i del retorn de Meg Ryan vuit anys després de dirigir Ithaca (2015) n'ha parlat en una trobada amb diversos periodistes a l'Hotel Casa Fuster de Barcelona.

What happens after està dedicada a Nora Ephron (1941-2012). Què creu que va aportar ella al cinema i, concretament, als personatges femenins?

— Li estic agraïda per moltes coses, no només per la feina que vam fer juntes, sinó com a amiga i com a mentora. Durant el rodatge em vaig adonar de fins a quin punt havia sigut important la seva influència. A vegades pensava "Què faria aquí la Nora?" ¿Fins a quin punt va ser important per al cinema? Aquesta és una pregunta molt grossa. Realment, va fer unes pel·lícules molt intel·ligents i molt importants per a les dones, i va tenir èxit comercial. Recordo trucar-li després d’una que no havia funcionat comercialment. Li vaig preguntar com estava i em va dir "Estic preparant la següent". Volia continuar intentant-ho.

La pel·lícula està basada en l’obra de teatre Shooting star, de Steven Dietz. Què és el que la va atraure de l’obra?

— La premissa de partida és fantàstica. Dues persones que tenen problemes pendents de resoldre es queden encallats una nit i miren d'entomar la situació. Les diferències respecte a l’obra tenen a veure amb crear un misteri sobre el que havia passat abans i fer que l’aeroport tingués una presència més màgica mitjançant la veu que se sent per megafonia i que interfereix en el diàleg entre els dos personatges i en la seva reconnexió. Res d’això és a l’obra, eh.

Cargando
No hay anuncios

¿És un bon moment per a la comèdia romàntica?

— No ho sé. D'alguna manera, les comèdies romàntiques també parlen de moments culturals concrets. Aquesta pel·lícula se’m va acudir durant la pandèmia de coronavirus, quan tothom estava aïllat. Vaig pensar que la necessitat de reconnexió era una oportunitat de la qual es podia aprofitar la cultura americana, i això és el que hi ha darrere de la pel·lícula. També és una pel·lícula que tracta de dues persones que no tenen les coses clares, que estan disposades a dir "Ho sento", disposades a reconciliar-se, a entendre’s. Això parla també del moment que es viu ara mateix als Estats Units. És el que desitjaria que passés.

Cargando
No hay anuncios

"Si veiéssim abans els records, actuaríem d’una manera diferent", diu un personatge en un film en què la nostàlgia i la melancolia estan molt presents.

— Quan la meva filla va veure la pel·lícula tenia 17 anys, i va veure tots els malentesos que hi ha entre els personatges i em va dir "Espero poder evitar-los". Pel que fa a la melancolia i la nostàlgia, sí que n’hi ha, tots dos miren enrere i lamenten el que ha passat. Es van trencar el cor, i cadascun va seguir un camí diferent precisament per no tenir les coses clares. Hi ha una tragèdia en tot plegat, la qual cosa no és el tema més habitual en una comèdia romàntica.

La pel·lícula parla també de com, a mesura que es fa gran, la gent queda desplaçada i no té cabuda en el món laboral. És una situació que també es pot traslladar a la indústria del cinema. Per exemple, a partir dels 50 anys, les actrius han de produir-se els projectes per poder protagonitzar pel·lícules.

— És un negoci dirigit pel mercat, i els que triomfen són els més joves. Tanmateix, és una sort poder plantejar projectes com aquesta pel·lícula. Esclar que l’hem hagut de fer amb un pressupost molt limitat. Potser hi ha més oportunitats per a pel·lícules com aquesta ara que hi ha plataformes de streaming.

Cargando
No hay anuncios

¿Troba a faltar la fama que tenia als anys 80 i 90? ¿Creu que l'èxit pot ser addictiu?

— Per a mi no. La part de la fama no la trobo a faltar. Avui és difícil per a la gent ser tan famosa. Estar en el negoci del cinema per la feina que fas és fantàstic. Però la fama per la fama no és gaire interessant. Tanmateix, soc molt conscient que la gent és més amable amb mi del que ho serien amb un desconegut.

La pel·lícula també parla de passar comptes amb el passat. ¿Creu que Hollywood va ser injust amb vostè i amb la directora Jane Campion quan van fer En carn viva (In the cut, 2003), una pel·lícula tan avançada al seu temps?

— La gent va ser molt dura amb mi amb aquella pel·lícula, sí, però també em va canviar la vida com a artista. La seva actitud era: la nostra pel·lícula és com un restaurant que serveix una cosa, i si no us agrada no vingueu. Aquesta era l'actitud, m'encanta.

Cargando
No hay anuncios

La música és molt important a What happens later. Hi ha un moment que el personatge que interpreta vostè diu que per adonar-te que no ets important per a algú només has de sortir amb un músic. Qui és més narcisista, un músic o un actor?

— Oh, no et puc contestar això, tio! Tot i que en tinc opinions molt sòlides [diu rient Meg Ryan, que va estar casada amb l'actor Dennis Quaid i va tenir una relació amb el músic John Mellencamp]. La música és molt important en aquesta pel·lícula, és cert. Gent com Tom Petty, Sheryl Crow... Tots els artistes que ens van donar els hits dels 90. Evidentment, el personatge del David està decebut perquè el rock'n'roll s’ha convertit en un algoritme. Em sorprèn com els homes han reaccionat a aquesta pel·lícula. Als Estats Units, molts homes s’identifiquen amb el personatge del David, amb la seva ansietat, amb la sensació de no saber com encaixar i amb el problema de saber si, com a pare, continua sent útil. I també pel fet d'adonar-te que vas tenir a l’abast un amor que no vas saber aprofitar.

Cargando
No hay anuncios

A la pel·lícula actua i dirigeix, a més d’haver-ne escrit el guió. ¿En el futur vol desenvolupar les tres facetes o preferirà centrar-se en una?

— Bé, ara que he fet les tres coses puc dir que és molt més fàcil ser actriu. Escriure és molt solitari i alhora divertit, perquè ningú et diu que no. Cada matí, a quarts de cinc o les cinc, em llevava, escrivia una escena i una altra... És una cosa que no havia fet mai, i és molt divertit. I pel que fa a dirigir, soc una dona molt visual. M’encanta saber com serà l’escena, el moviment de càmera, com fer servir el pressupost i el temps. I també la postproducció: va ser fantàstic veure com tothom col·laborava malgrat que no teníem un gran pressupost.

Com a actriu, quin era el repte principal en una pel·lícula tan teatral com What happens later, que tot just té dos intèrprets?

— Ha sigut molt divertit, però només parlen dues persones. El repte com a guionista i com a actriu és com ho sostens, això. No és una cosa que passi sovint al cinema. Recordo El sopar amb André [Louis Malle, 1981], per exemple. I com aconsegueixes que sigui una pel·lícula complexa amb només dos personatges? Com ho fas perquè sigui comèdia i drama alhora? És a dir, hi ha grau de dificultat invisible considerable, sobretot perquè no teníem pressupost per a extres.

Cargando
No hay anuncios

Tenint en compte que és una pel·lícula que passa en un aeroport, pensàvem que en algun moment hi apareixeria Tom Hanks perdut com a La terminal (Steven Spielberg, 2004).

— [Riu.] Li vaig trucar! Moltes persones m’han ajudat en aquesta vida.

Com és la vida de Meg Ryan?

— Tinc una bona vida, molt agradable. Tinc bons amics, uns fills fantàstics. Em sento molt bé, sobretot havent fet de guionista, directora i actriu en aquesta pel·lícula. Estic en un moment de canvi molt agradable. Visc a Santa Barbara, m’agrada un bon cafè i un bon llibre.

Cargando
No hay anuncios