'Fácil': ¿una sèrie 'nazi' o una ficció inclusiva necessària?

Envoltats pel xup-xup de la polèmica, ja estan disponibles els cinc episodis de Fácil, la sèrie que gosa traslladar a la pantalla un dels llibres més subversius i complexos de la literatura castellana recent. "Te informo de que una de estas plataformas está a punto de lanzar un producto titulado Nazi (2022) basado en mi novela Lectura nazi (2018). Si te gustó el libro, te encantará la serie." Així anunciava aquest estiu Crispina Modales (sic) en una columna d'opinió a la revista Rockdelux l'estrena a Movistar+ de Fácil, l'adaptació de la seva obra Lectura fácil. Al final de l'article deixava clar per què havia decidit rebatejar la sèrie creada per Anna R. Costa com a "Nazi": "Perquè no s’hi critica l’establishment de la discapacitat i la salut mental perquè es pretén arribar al gran públic democràtic". En la première de Fácil al Festival de Sant Sebastià, Costa s'hi tornava tot etzibant que Morales només podia opinar del que havia cobrat de Movistar+ pels drets.

Adaptar Lectura fácil suposa tot un desafiament. La novel·la s'articula des de les respectives subjectivitats de les quatre protagonistes, quatre dones "retardades" (en paraules seves) que comparteixen un pis tutelat a la Barceloneta, i que disposen cadascuna del seu registre literari propi. La qüestió del punt de vista és clau: els personatges narren en primera persona l'experiència d'enfrontar-se a una societat "normal" que els fa pagar amb continus peatges suposadament integradors el dret de ser lliures. Cristina Morales no fa presoners, i Lectura fácil suposa una impugnació frontal i directa als mecanismes de les institucions socials, però també dels moviments alternatius, per mantenir controlades i reprimides les persones amb un diagnòstic d'alteritat.

Potser resulta massa fàcil concloure que Fácil és una lectura fàcil de Lectura fácil. El títol de la novel·la prové d'un mètode de (re)escriptura pensat per fer més accessibles textos de tota índole a persones amb dificultats lectora. Al llibre, el personatge de l'Àngels escriu la seva experiència en aquest estil. La sèrie sembla haver adoptat una idea similar davant una novel·la desafiant: l'ha desbrossat de complexitats i perspectives incòmodes, i l'ha embolcallat en una posada en escena convencional per, a priori, fer arribar a un públic majoritari les problemàtiques que viuen aquestes dones.

La ficció audiovisual s'està posant les piles pel que fa a l'autorepresentació d'identitats tradicionalment minoritzades. A Fácil s'han quedat a mig camí d'aquest plantejament, i han preferit que dues protagonistes les encarnin dues professionals fantàstiques com Anna Castillo i Natalia de Molina, però que generen aquella incomoditat de veure una actriu que encaixa en un model canònic de feminitat mimetitzant un comportament divergent. Una sensació que no et sobrevé amb les interpretacions d'Anna Marchessi i Coria Castillo. I això que, per altra banda, la sèrie presenta una idea molt interessant de càsting amb alguns intèrprets secundaris. El món dels "normals" està encarnat per actors que en el nostre imaginari cultural han representat la dissidència. Per exemple, Albert Pla fa el paper de propietari benestant del pis on viuen les noies. Així queda clar com les protagonistes se situen en una alteritat en què algú que per a nosaltres podria ser alternatiu per a elles representa el privilegi repressor.

En el cinquè episodi s'introdueix un espectacle de dansa integrada on balla el personatge de la Nati. Des de l'escenari, proclamen "Nada de nosotras sin nosotras", un lema amb què la sèrie no acaba de ser coherent. Finalment, Fácil posa en evidència els límits encara força rígids en la representació de feminitats divergents en les sèries televisives.