Per què a Russell Crowe li agrada tant fer exorcismes?

BarcelonaHa trigat seixanta anys, però Russell Crowe ha trobat finalment la seva vocació: després de ser policia (L.A. Confidential), matemàtic (Una ment meravellosa), constructor d’arques (Noè), boxejador (Cinderella man) i, per descomptat, gladiador (Gladiator), l’actor neozelandès s’ha decantat per una especialitat: l'exorcisme. L’any passat, Crowe va protagonitzar L’exorcista del Papa, un thriller de terror al voltant de la figura real del sacerdot Gabriele Amorth, que assegurava haver fet més de 50.000 exorcismes. Aquest divendres estrena El exorcismo de Georgetown, en què un actor en hores baixes que interpreta un exorcista comença a perdre el cap durant el rodatge. Dues pel·lícules sobre exorcismes i una tercera en camí: la continuació de L’exorcista del Papa, que serà la primera seqüela en la carrera de Crowe.

Per què de sobte a Crowe li agraden tant els exorcismes? Segurament té a veure amb els més de 70 milions que va recaptar L’exorcisme del Papa, el millor resultat de taquilla de Crowe en aquesta última dècada en caiguda lliure –tret de blockbusters en què fa papers secundaris com La mòmia (2017) o Thor: love and thunder (2022)–, fins i tot per damunt de l’excel·lent comèdia d’acció Dos bons paios (2016) que protagonitzava amb Ryan Gosling. L’èxit de L’exorcista del Papa no és fàcil d’explicar. Sembla un thriller sobrenatural com se’n fan dotzenes cada any, un producte artesanal i digne sense voluntat de transgredir ni reinventar els codis del terror de sèrie B. I el realisme no és una de les seves prioritats: tot i que ambientada en un monestir medieval de Castella-la Manxa, el paisatge és d’un sospitós verd intens i amb turons bucòlics... perquè es va rodar íntegrament a Irlanda.

Què tenia d’especial, doncs? Principalment, el carisma sorneguer i pocavergonya d’un Crowe entre Orson Welles i Tomeu Penya, als antípodes del sacerdot torturat i amb crisi de fe tan habitual del subgènere: Amorth pren el pèl als endimoniats en un anglès macarrònic, no para de fer bromes i es mou en un escúter Lambretta que tremola sota el seu pes. Però el que va catapultar la taquilla va ser, segurament, la denúncia de l’Associació Internacional d’Exorcistes, que després de veure el tràiler va acusar la pel·lícula de "poc de fiar". "Vol fer creure que l’exorcisme és un fenomen anormal, monstruós i terrorífic, l’únic protagonista del qual és el dimoni –deia el comunicat de l’associació–, i això és justament el contrari del que passa en un exorcisme celebrat a l’Església catòlica en obediència a les seves directrius". És raonable sospitar que, en l’enèsim exemple de l’efecte Streisand, l’enrabiada del gremi exorcista multipliqués l’interès del públic per la pel·lícula. Però s’hi van veure obligats: Gabriele Amorth va ser, al cap i a la fi, l’exorcista en cap del papa Joan Pau II, i un referent de l’ofici a qui el mateix William Friedkin, director de L’exorcista (1973), va dedicar-li el documental The devil and father Amorth (2017).

El fill de l'exorcista

El més curiós és que El exorcismo de Georgetown no s’ha rodat a correcuita per aprofitar l’èxit de L'exorcisme del Papa, sinó fa cinc anys, i portava aquest temps guardada en un calaix, com si un distribuïdor visionari hagués intuït que encara no havia arribat el moment de les pel·lícules d’exorcismes amb Russell Crowe. I el seu director té certa legitimitat per abordar el gènere: Joshua John Miller és el fill de Jason Miller, l’actor que interpretava el pare Karras a L’exorcista de Friedkin. I segons explica, l’origen d’El exorcismo de Georgetown són les històries que l’actor explicava al seu fill quan era petit sobre "la maledicció" de L’exorcista: incendis misteriosos al rodatge, morts estranyes, lesions cròniques... I un dia, molt abans de l’estrena, un mossèn va parar Miller pel carrer i va dir-li de sobte: "Quan desemmascarem el dimoni, el dimoni es venja".

Però El exorcismo de Georgetown no reconstrueix aquell rodatge, sinó que n'imagina un de fictici en què Crowe és un actor que espera rellançar la seva carrera amb un film d’exorcisme però es desequilibra quan la producció es veu afectada per fenòmens inexplicables. Que el productor sigui Kevin Williamson, creador de la saga Scream, ja ens posa sobre avís de la naturalesa meta del film, que pica l’ullet constantment als tòpics del terror i a la llegenda negra –molt sobredimensionada– de L’exorcista o Poltergeist. I el mateix Joshua John Miller va ser guionista d’una de les comèdies de terror més enginyoses i meta de l’última dècada: la magnífica The final girls, que el 2015 va guanyar a Sitges el premi especial del jurat i el de millor guió.