“Ens ha fet a tots millors”

Barcelona“Hi ha unes profunditats poètiques a les quals només podia arribar-hi ell. També sabia veure el cel”. Maria del Mar Bonet diu que, des del moment que va conèixer Agustí Villaronga –“tots dos érem molt joves i ell volia fer un documental sobre Mallorca”– el va considerar “un gran poeta, creava poesia amb les imatges: els seus treballs estaven plens de crítica, però la seva era una crítica desbordant de poesia”.

“Exigent”, “sensible”, “visionari”, “un geni”. Des de la cantautora fins a cineastes, escriptors, protagonistes de les seves pel·lícules i amics han posat paraules als sentiments i records que guarden de Villaronga. “Ens ha fet a tots millors, millors persones i millors actors”. Això sent i així ho ha dit a l’ARA l’actriu Nora Navas, que va guanyar el Gaudí i el Goya a millor actriu per Pa negre, una de les pel·lícules clau del mallorquí. No dubta a qualificar-lo com “un mestre a nivell mundial”; parla de la seva manera de treballar com “una combinació entre certa duresa, per allò de cercar sempre la perfecció, i una bondat única”. “Era molt educat i tenia un fons molt bonic”, assegura. Creu que “encara tenia molt a dir”. Se li escapa un somriure quan confessa que es referia a ell com “el buda dels suburbis, perquè ajuntava la millor part del budisme, que ell havia practicat, amb aquella bogeria de la nit que tots portem dins”.

Creador i amic

El reconeixement i l’afecte s’ajunten en el sentit comiat dels qui compartiren feina i amistat amb Villaronga. És el cas de l’escriptor Biel Mesquida: “L’estimava com a amic i com a creador. Ha estat una de les persones més vives a l’hora de crear mons singulars i eterns, i això és el que fa l’art i la bellesa”. Van treballar, juntament amb el cineasta Antoni Aloy, en l’adaptació al cinema de la novel·la El mar, de Blai Bonet. “Una creació extraordinària, ajuntar l’obra de Blai Bonet amb el cinema de Villaronga, que era ple de poesia”, opina Mesquida, que reivindica el cineasta com un “homenot mallorquí, català i universal”. Molt afectat, Antoni Aloy, un dels amics més íntims del director mallorquí, en destaca que “va il·luminar el món, no només el cinema: Agustí Villaronga ho va encendre tot”.

El mar, estrenada el 2000, va esdevenir una de les obres més representatives del cinema de Villaronga i va marcar la carrera dels seus protagonistes, Roger Casamajor i Bruno Bergonzini. “Des del primer moment vam saber que no tornaríem a fer feina com la vam fer amb ell”, reconeix Bergonzini. “Tenia una altra manera de fer les coses, hi havia tota una sèrie de subtilitats que només ell podia aconseguir”. A més del talent com a director, l’actor que va donar vida a l’inoblidable Manuel Tur en destaca la faceta humana: “Em va saber estimar i acollir en els bons i en els mals moments, amb la meva malaltia i sense, no tenia fronteres a l’hora de rebre les persones”.

Entre les nombroses mostres d’estima que s’han compartit a les xarxes socials, la del director de cinema Juan Antonio Bayona dirigint-se a Villaronga: “Et tornaré a veure a les teves pel·lícules, on se’t podia veure encara més clar, en la teva màxima expressió. Però gràcies també per l’afecte i el suport que sempre vas mostrar cap a mi. Això és un tresor que m’emporto d’haver-te conegut”. Mentrestant, el director editorial i cofundador de la plataforma Filmin, el també mallorquí Jaume Ripoll, en conversa amb l’ARA, el reivindica també per les seves primeres passes com a cineasta. “Abans que rodés Pa negre i es convertís en un cineasta consagrat també per al gran públic, ja havia fet pel·lícules com Passatger clandestí, El niño de la luna o 99.9, que el confirmaven com un director inquiet i arriscat. Tant de bo se’l recordi també per aquest risc creatiu que va demostrar al principi, amb Tras el cristal, i que seguia present a la seva última obra, El ventre del mar ”, reclama Ripoll. Però també ho lliga a la persona: “Potser la densitat i la trascendència de la seva obra el feien semblar diferent, però era molt vitalista, reia i feia riure molt, no hi ha cap foto seva on no surti amb un somriure”.

A Maria del Mar Bonet li agradava “observar la seva manera d’entusiasmar-se”, diu que li veia “tot el seu món màgic als ulls”. Ara, només recorda com la mirava quan cantava al jardí del Palau Robert, el dia de l’exposició de Toni Catany. “El temporal venia, més i més a prop, queien branques que semblaven arbres. I el Borja Penalva i jo cantàvem cada pic més fort: «L’amor és mar desfeta d’onades i de vents». Hi havia una llum de final del món, tempesta elèctrica. I allà, davant meu, l’Agustí brillava d’entusiasme. No vam aturar de cantar i ell ho abraçava. Avui, em vull quedar en aquell lloc amb ell”.