La venjança dels explotats contra Eva Green tanca la competició de Sitges

SitgesEntre els privilegis de ser la gran estrella d'un festival hi ha el de negar-se a fer roda de premsa i només concedir entrevistes amb comptagotes. I això ha fet Eva Green, que ha passejat aquest divendres per Sitges el seu carisma d'ex noia Bond –a Casino Royale– i musa gòtica del fantàstic –a Penny Dreadful o els films de Tim Burton– per presentar el thriller fantàstic Nocebo, en què interpreta una dissenyadora de moda infantil víctima d'una maledicció.

La pel·lícula de Lorcan Finnegan sembla inscriure's en les convencions del gènere família-benestant-assetjada-per-fantasma, però ofereix una variació interessant: el personatge aparentment malèvol, la criada filipina que invoca d'amagat els mals esperits, té una agenda pròpia amb la qual l'espectador segurament s'acabarà identificant. La seva incursió en la vida de la dissenyadora no té com a objectiu el mal en si, sinó la venjança dels oprimits i explotats laboralment per la cobdícia capitalista. Llàstima que Finnegan malbarati l'interès de la idea abusant dels flash-backs explicatius sobre el passat de la criada, sovint irrellevants.

Nocebo tanca una competició oficial vista per a sentència que, tot i constar de 32 títols, no ofereix gaires possibilitats al jurat. El terror vintage de Pearl és una opció coherent amb l'esperit de Sitges, però que el director Ti West s'hagi endut aquest any una Màquina del Temps apunta més aviat cap a la seva protagonista i guionista, Mia Goth, com a premi a millor actriu. La mexicana Huesera, que parla de la por a la maternitat a través del gènere del terror, sona com a candidata al premi gros. I al palmarès no hauria de faltar algun títol de la magnífica collita d'humor delirant que formen Flux gourmet, Fumer fait tousser i Incroyable mais vrai.

Terror a la Tarragona dels 80

Víctor García (Barcelona, 1974), habitual de Sitges des dels 16 anys, es va estrenar com a director al festival fa 19 anys amb el curt multipremiat El ciclo i va tornar el 2013 amb el thriller Gallows Hill. Entremig, es va foguejar a les trinxeres del terror de sèrie B de Hollywood dirigint seqüeles de sagues com House on haunted hill, Mirrors o Hellraiser. Ara presenta a Sitges, fora de competició, el seu primer film català, La niña de la comunión, sobre uns adolescents d'un poblet de Tarragona perseguits pel fantasma d'una nena morta, una història que no amaga en cap moment la vocació de mimetitzar-se amb el cànon de l'slasher dels 80. “Em venia molt de gust fer una pel·lícula com les que jo veia a Sitges de matinada al cinema El Retiro –explica García–. La novetat és que el protagonista és una noia i l'interès romàntic un noi, i també situar la història als 80, però no amb intenció nostàlgica sinó de crítica social”. Sobta, tanmateix, que un film que té cura de l'ambientació històrica –en la roba, els anuncis o les revistes– pinti una Tarragona rural on ningú parla català. “No és una decisió meva –reconeix García–. Hauria sigut més natural que algun personatge parlés català, però és cert que aleshores has de subtitular diàlegs i això hi ha gent a qui li molesta. I, com a director, vols que el públic estigui sempre connectat a la història i els personatges”.