L'altre 'western' de Viggo Mortensen és una joia del cinema 'slow'

Només cal transitar per uns quants festivals de cine per prendre consciència que l'anomenat slow cinema –combinació de morositat en els plans i esperit contemplatiu– ha esdevingut tant un segell de qualitat com una fórmula autoral. Els practicants i imitadors d’aquest estil surten com bolets, sobretot en contrades asiàtiques i llatinoamericanes, però pocs abracen aquest realisme sever amb la brillantor de l’argentí Lisandro Alonso, un dels pares de l'anomenat cinema lent. Eureka no només consolida l’aposta del director de Jauja per l’exploració de la bellesa del món sinó que també referma l’esperit polític de la seva obra, que aquí ofereix una meditació sobre les dificultats que afronten els pobles indígenes arreu del planeta.

Hi ha múltiples maneres de gaudir del tríptic transnacional que ofereix Eureka. L’espectador pot deixar-se endur per l’elegància de les imatges en blanc i negre filmades per Timo Salminen –el director de fotografia d’Aki Kaurismäki– a la primera part del film, que retrata la violència gratuïta del gènere del western. També es poden paladejar les magnífiques interpretacions de Viggo Mortensen com a cowboy crepuscular –coincidint a la cartellera amb el seu primer western com a director–i, sobretot, de Sadie Lapointe, una jove sioux que s’encarrega d’evocar el patiment i dignitat del seu poble. Però la cirereta del pastís arriba quan unes sorprenents pinzellades de misticisme condueixen Eureka cap al territori del realisme màgic.

[En aquest enllaç es poden consultar les projeccions en VOSC]