A partir de la novel·la L'élégance des veuves d'Alice Ferney, el vietnamita establert a França Tran Anh Hung pretén plasmar una concepció del temps ben diferent de la que tenim ara. Éternité comença a la França de principis de segle, quan l'experiència de la vida podia ser més intensa i alhora més conformista perquè la mort sempre rondava. A partir de la filla casadora d'una família de l'alta burgesia, Tran ressegueix tres generacions de dones/mares que se senten plenes tot parint fills alguns dels quals després han de veure morir abans d'hora. Fa un segle, ser dona i mare de família nombrosa en l'alta burgesia era més fàcil. I més fotogènic. Tota Éternité està imbuïda d'una beutat al final embafadora: les passejades etèries pels jardins de colors i sentors mediterranis, l'elegància adinerada de les llars, la bellesa escultòrica dels rostres... I Tran atorga a tot plegat aquella qualitat morosa una mica sensual que el va convertir en un cineasta de culte en l'era del boom del cinema asiàtic gràcies a films com L'olor de la papaia verda. La temporalitat suspesa del film, que avança sense motor narratiu ni grans sobresalts dramàtics, pretén donar fe de la vida com un cicle que es repeteix al ritme de la fertilitat de les dones. Elles queden reduïdes a la suposada transcendència que els concedeix la seva biologia i la capacitat d'engendrar i patir per la mort dels fills. Al final la pel·lícula esdevé una ambigua i sumptuosa apologia de la maternitat abans dels mètodes contraceptius al ritme d'un film que no sembla arrencar mai.