Esteve Riambau: "El cinema ve de la barraca de fira i ha tornat a la barraca de fira"

BarcelonaAbans que director de la Filmoteca de Catalunya, Esteve Riambau (Barcelona, 1955) va ser historiador i crític de cinema, però també metge (va exercir deu anys), cineasta i fins i tot director teatral d’un muntatge amb Josep Maria Pou (Su seguro servidor, Orson Welles). El final del seu mandat de 12 anys a la Filmoteca li permetrà disposar altre cop del seu temps lliure i enredar-se altre cop en mil projectes. “Com diu el meu amic Robert Guédiguian, no sé estar sense fer res i, per tant, no m’interessa la jubilació passiva”, assegura.

El dia en què fem aquesta entrevista [18 de juny] ha mort l’Anouk Aimée. Vostè la va entrevistar.

— Sí, deu fer setze o disset anys. És un personatge que simbolitza moltes coses del cinema, des de Fellini fins a la Lola de Jacques Demy. Però jo sempre l’associo a un curt de José Luis Garci sobre Alfonso Sánchez, el mític crític de cinema, que explicava que a les èpoques glorioses dels festivals on els periodistes compartien dinars amb les estrelles ell sempre s’ho feia anar per canviar els rètols per coincidir amb l’Aimée, i un dia ella el va enganxar mentre ho feia. “Tot home normalment constituït té un ideal femení, i el meu és Anouk Aimée”, deia Sánchez. Doncs avui ha mort l’ideal femení.

Està a punt d’acabar la seva etapa a la Filmoteca. Marxa content?

— Molt, molt content. M’ho he passat molt bé. Vull creure que la majoria del meu equip també s’ho ha passat molt bé, i així m’ho han dit. Sé que el públic fidel també respecta i valora aquesta etapa, i entre els meus amics cineastes molts m’han expressat la seva satisfacció.

Quin convidat li ha fet més il·lusió portar a la Filmoteca?

— Tinc molts bons amics que han vingut a la Filmoteca, i si en dic un els altres s'enfadaran. Però a banda de l'element personal, un convidat molt especial va ser Peter Brook. Ja estava parlat amb el Grec que faríem alguna cosa a la Filmoteca. El vaig anar a veure i ell em va preguntar quines pel·lícules seves projectàvem. Li vaig dir els títols i en arribar a El Mahabharata va demanar: “Versió llarga o curta?” Jo vaig dir que llarga, i ell: “D’acord, vindré”. Va venir amb la cadira de rodes a presentar ElMahabharata, i després de les cinc hores de pel·lícula va estar mitja hora més parlant de la relació amb Jean-Claude Carrière, l’obra de teatre, etc. Va morir al cap d’un any, i ell ho sabia, que no li quedava gaire. Però la seva lucidesa era extraordinària.

Amb motiu del seu comiat ha programat una sessió el 28 de juny amb quatre curtmetratges. Pot explicar la tria?

— Sí. A mi em va tocar, entre altres coses, batejar les dues sales de la seu del Raval: Chomón i Laya. Per tant, tindrem un dels últims Chomón que hem incorporat, Escamillo a le ver solitaire, molt divertit, i un dels últims curts que hem recuperat de Laya Films, Transfusions de sang, per les meves vinculacions mèdiques. El curt de Welles no és qualsevol Welles, sinó The hearts of age, el primer que va dirigir en una edat encara juvenil. I és la millor còpia que existeix, un regal d’un amic, Richard Franz, l’autor de l’obra de teatre que vaig dirigir. Quan Criterion va editar fa poc Ciutadà Kane, van contactar amb nosaltres perquè volien la nostra còpia per afegir-h el curt com a extra. I el quart curt és un que vaig dirigir fa uns anys, un homenatge als meus pares i a la memòria familiar.

L’1 de juliol començarà l’etapa de Pablo La Parra com a director. Té algun consell per a ell?

Jo no el coneixia personalment i no he volgut intervenir en el procés de selecció. Ens vam veure fa una setmana i vam estar sis hores parlant. Jo crec que es trobarà una inèrcia i uns reptes de futur, començant pel nou intent d’aprovar la llei de l’Institut Filmoteca, que crec que trigarà com a mínim un any. Jo el convido a aprofitar el que cregui convenient del llegat que troba i a fer servir l’any de transició per agafar el control de la situació. Jo vaig arribar a dos anys de la inauguració de la nova seu i em va anar molt bé per fer el rodatge.

La sensació és que hi ha un envelliment del públic cinèfil. A la Filmoteca també?

— No. I la prova és que dos dels plens recents de la Sala Chomón van ser amb gent molt jove: la projecció de Sátántangó, de Béla Tarr, i la visita d’Annie Ernaux.

No tots els dies poden venir noms tan importants. ¿Hi ha massa dependència dels visitants il·lustres i del gran esdeveniment?

— L’esdeveniment l’hem fet servir per convertir algunes sessions en experiències irrepetibles. Béla Tarr havia d’estar una setmana a Barcelona i presentar dues sessions, i quan va veure que hi havia molta gent i que el diumenge passàvem Sátántangó em va dir: “Si em canvies el bitllet, em quedo i la presento”. Vam quedar que vindria a fer el col·loqui al final, però a les 4 de la tarda ja era a la porta. “Vinc a saludar”. Va agafar el micròfon i va dir: “¿Vostès saben què fan aquí? ¿Saben que aquesta tarda juga el Barça amb el Madrid? ¿I que això dura set hores i mitja? Doncs au, ens veiem al final”. Va acabar a tres quarts de dotze i a la 1 de la matinada els vaig haver de fer fora. I encara quedaven 250 persones de les 350 que havien començat la pel·lícula. Estic segur que aquelles 250 persones explicaran als seus nets: “Jo vaig veure Sátántangó presentada per Béla Tarr”.

La pel·lícula-esdeveniment també domina el cinema comercial.

— El cinema ve de la barraca de fira i ha tornat a la barraca de fira. Entremig hi ha hagut etapes distingides en les quals el cinema s’ha apropat al nivell artístic d’altres disciplines. Va passar als anys 20 amb les avantguardes i, sobretot, en els anys 60 i 70 amb la generació dels grans autors: Bergman, Welles, Fellini, Buñuel, Bresson, etc., que van estar al mateix nivell que Picasso o que García Márquez, és a dir, de l’alta cultura. Però això ha anat a la baixa i, tot i que hi ha reserves minoritàries vinculades als museus i cineastes de culte, majoritàriament el cinema ha tornat a la dimensió purament espectacular.

Una de les seves especialitats com a historiador és el cinema català. Com veu l’època actual?

— Del cinema català en començaré a parlar quan deixi de ser director de la Filmoteca, que ara per ara és dins del departament de Cultura i de la seva política cinematogràfica. Durant tots aquests anys m’he mantingut absolutament al marge de l’opinió, però un dels projectes que tinc com a historiador és escriure un llibre que es dirà Històries del cinema català. I el subtítol serà, aproximadament, Del noucentisme als videojocs.

Els anys del seu mandat han coincidit amb l’aparició de les plataformes i la crisi del model d’exhibició. Com afecta la Filmoteca?

— Jo, de crisis, n’he viscut d’econòmiques però també de polítiques (el Procés), de sanitàries (la pandèmia) i de climàtiques (les inundacions). Per tant, el canvi de paradigma en l’exhibició... És com si poder mirar pintures de Picasso per internet posés en qüestió la feina del MNAC o el Louvre. La Filmoteca no només preserva les pel·lícules, sinó una determinada manera de veure el cinema mentre va ser el gran espectacle popular del segle XX. És a dir, en una sala, a les fosques, en pantalla gran i amb públic, que també és important. No programo sessions per a dos espectadors, sinó per a un públic massiu, amb el criteri de la Filmoteca. Les plataformes poden ser un complement, però mai un substitut.

Ja ha avançat la intenció de reprendre la fenia d’historiador. I l’Esteve Riambau cineasta?

— Vaig ser cineasta quan van aparèixer uns projectes que encaixaven plenament amb els meus interessos. Un va ser de la mà d’Elisabet Cabeza [La doble vida del faquir, del 2005] i el segon projecte vaig ser jo qui el va arrossegar [Màscares, del 2009]. Després vaig fer la primera part d’una sèrie de televisió amb l’Àlex Gorina [La gran il·lusió. Relat intermitent del cinema català, del 2019] i després he fet el curt que es projectarà el dia 28. Estic obert a fer noves coses, però no aniré a buscar un guió per rodar-lo al preu que sigui. No ho vaig fer en el seu moment i no ho faré ara.

Parlem també de l’Esteve Riambau espectador. Alguna pel·lícula recent l’ha entusiasmat?

— La zona d’interès, una pel·lícula que ofereix una perspectiva molt original i molt ètica del que és l’Holocaust, un tema que conec bé i que, enmig d’aquesta pujada de l’extrema dreta, em sembla una pel·lícula molt necessària. I em moro, em moro de ganes de veure Megalopolis.

Va escriure un llibre sobre Coppola. Suposo que li hauria encantat portar-lo a la Filmoteca.

— A Coppola el vaig perseguir durant 24 hores, però no ho vaig aconseguir. El vaig conèixer al Festival de Sant Sebastià, l’any que li van donar el premi Donostia [el 2002]. Aleshores vam parlar una estona i li vaig regalar el llibre. Anys després [el 2015] vaig anar especialment a la cerimònia del premi Princesa d’Astúries i el vaig intentar saludar, però era més fàcil parlar amb els reis d’Espanya que amb Coppola, estava absolutament blindat. Li vaig deixar la segona edició del llibre i una nota a l’hotel, i sé que l’endemà va venir volant amb el seu jet privat des d’Oviedo a Barcelona per sopar al seu restaurant preferit de la ciutat, i quan va acabar el sopar va agafar el jet i se’n va tornar cap a San Francisco.

I, per curiositat, recorda quin era el restaurant?

— Sí, però no m’ho va explicar públicament, així que no el diré, el nom.