Ester Expósito es desencadena i balla a l'aquelarre de Sitges

SitgesEn les primeres setmanes del confinament dur, un vídeo molt senzill de l'actriu Ester Expósito ballant sola a casa que ella mateixa va pujar a Instagram es va viralitzar més que el covid i va acabar sent el vídeo més reproduït en la història d'Instagram (actualment va pels 95 milions). És apropiat, doncs, que Expósito, la Marquesita de la sèrie Élite, aparegui ballant al començament i al final de Venus, la pel·lícula de Jaume Balagueró que ha inaugurat Sitges aquest dijous. Però si al principi del film Expósito balla en una discoteca on treballa de gogó, el ball del final de Venus és un aquelarre de sang, violència i màgia negra. I entre aquests dos balls, l'actriu de 22 anys es desencadena com a heroïna de terror i ofereix prou arguments per postular-se com a nova reina del crit de la generació Z.

“Això del ball és una cosa molt personal que em venia molt de gust explorar”, ha revelat Balagueró en la roda de premsa del film. “Venus està continguda en la frase que diu l'Ester: «Anem a ballar». Va ser llavors que vaig veure la pel·lícula, perquè ballar és divertir-se, i jo volia interpel·lar l'espectador, fer-li entendre que això és un festival i que en volem més”. Venus segueix la peripècia d'una ballarina que roba una càrrega de pastilles d'èxtasi a la discoteca on treballa, propietat d'uns mafiosos. Ferida i a la fuga, es refugia a casa d'una germana a qui no veu des de fa anys i que té els seus propis problemes en forma de presència fantasmagòrica que les assetja a ella i a la seva filla.

Expósito es va preparar el personatge amb l'actriu i professora d'interpretació Cristina Alcázar. “La Lucía és una noia de barri i jo volia aportar al personatge una veritat molt de carrer, però sense passar-me, i en això m'ha ajudat molt la Cristina, que és una actriu amb molt de carrer”, explica Expósito, que marca distàncies implícitament amb el paper de noia aristocràtica que interpretava a Élite. A Venus, en canvi, l'actriu s'embruta, sagna i s'obre en canal –literalment– abans d'alçar-se convertida en un àngel de venjança, arquetip habitual del gènere. “No m'he basat en cap personatge específic, però el cinema fantàstic m'ha influït molt –assegura–. En realitat he vist molt cinema de terror, era el gènere que m'agradava més de petita i [Rec] una de les meves pel·lícules favorites. M'encanta el treball de Manuela Velasco i probablement m'ha inspirat molt a Venus”.

De la Iglesia, padrí i inspiració

Qui també sembla haver inspirat Balagueró a Venus és el seu productor, Álex de la Iglesia, que juntament amb Carolina Bang lidera The Fear Collection, un projecte de films de terror apadrinat per Amazon Prime i que s'inaugura amb Venus. “Quan l'Álex em va trucar i em va dir «Vull que facis una pel·lícula per a mi», jo vaig contestar «Som-hi!» –explica Balagueró–. Em va deixar força clar que havia de ser una pel·lícula de terror i que si podia ser de «terror còsmic», millor. I, esclar, jo he intentat que així sigui”. Per a Balagueró ha sigut “un somni” treballar amb De la Iglesia. "És algú que ha marcat el camí per a tota una generació de cineastes que somiàvem a fer pel·lícules de gènere, però pensàvem que no es podia fins que un dia ell va fer una pel·lícula fantàstica [El día de la bestia] que va arrasar en els cinemes i tots vam pensar: «Sí que es pot»".

De la Iglesia ha tret importància al seu paper com a productor de Venus. “Jo només he intentat solucionar els problemes que podien sorgir perquè el Jaume tingués tota la llibertat possible i pogués fer la pel·lícula que ell tenia al cap. Quan un director que produeix sempre intenta fer el contrari del que han fet amb ell”. A més de celebrar que Venus és “la millor pel·lícula del Jaume”, De la Iglesia ha anunciat en primícia que el següent projecte de The Fear Collection serà Anatema, dirigit per l'escriptora i guionista Jimina Sabadú, i s'esquerdarà així l'homogeneïtat masculina del cinema de terror espanyol.

La mare de la festa

Venus també comparteix amb el De la Iglesia dels últims anys el gust per la traca final i la construcció heroica del personatge femení a través del dolor. Resulta fàcil imaginar més històries d'Expósito a l'univers de Venus, una possibilitat en la qual Balagueró reconeix haver-hi pensat. “A priori no està previst fer seqüeles, però jo fantasiejo molt –admet el director–. El final de Venus és molt simbòlic: no crec que l'Ester acabi convertida en l'encarnació d'un poder maligne. No, segurament no escollirà ser la mare del dolor, sinó la mare de la festa”.