Jean-Pierre i Luc Dardenne: "Els esforços per convertir Europa en una fortalesa estan destinats al fracàs"

BarcelonaCosta d'imaginar-se els germans Jean-Pierre i Luc Dardenne barallant-se. Durant una trobada amb la premsa a Sant Sebastià contesten per torns, s'escolten l'altre amb atenció i van assentint amb el cap. Aquest divendres estrenen Tori y Lokita, que pren el pols a la problemàtica dels menors immigrants sense papers, obligats a treballar en la clandestinitat i a moure's als marges de la rica societat europea. Un nou exercici de tensió narrativa i depuració formal d'un tàndem que fa vint-i-cinc anys que marca el cinema social europeu.

Els protagonistes lluiten per sobreviure en un món hostil, pagar el seu deute, enviar diners a casa i, algun dia, ser lliures. Són els esclaus del segle XXI?

— [Jean Pierre Dardenne] Sí. Els estats europeus haurien de reaccionar contra aquesta esclavitud moderna, que és repugnant i sempre està relacionada amb la prostitució o el narcotràfic. No vull caricaturitzar la situació, és evident que hi ha lleis per lluitar contra aquesta plaga, però la majoria de les energies no van dirigides a ajudar les víctimes, sinó a convertir Europa en una fortalesa. I és un esforç destinat al fracàs, perquè els immigrants faran el que sigui per venir-hi, fins i tot perdre la vida. Si tanques una porta, entraran per una altra. Tampoc estic dient que vingui tothom sense control, però construir parets i murs no sembla la millor idea.

Tant Tori y Lokita com El jove Ahmed, la seva anterior pel·lícula, transmeten una gran sensació de desesperança, com si no veiessin un futur per als seus personatges.

— [Luc Dardenne] Nosaltres encara tenim esperança i ens estimem aquests personatges tant com els de les pel·lícules anteriors. Però tenim la sensació que la violència ha augmentat al món, sobretot en els ambients criminals on el Tori i la Lokita estan atrapats. No podem ser ingenus i creure que tot acabarà bé per a dos éssers angelicals com ells. Tanmateix, l'amistat venç al final. La seva amistat és més forta que tot i mai es traeixen. I això és la cosa més bonica, l'esperança és aquí.

— [J.P.D.]. El que els passa als protagonistes té un sentit: que l'espectador s'adoni de la injustícia que s'està cometent. Hi ha un corrent de la crítica de cinema que creu que les pel·lícules han de ser terapèutiques i vol finals feliços perquè l'espectador no surti abatut del cinema, però em sembla una idea idiota: el final d'una pel·lícula ha de respondre a la lògica del relat i res més.

En les seves últimes pel·lícules detecto cada vegada més elements d'intriga i directament de thrillers. S'imaginen algun dia dirigint un thriller pur?

— [L.D.] Ah! Per què no? Seria interessant. És cert que hi ha un color més marcat de thriller a El jove Ahmed i La filla desconeguda. A Tori y Lokita ve donat perquè passa en el món criminal, on impera la llei del més fort. I la Lokita té alguna cosa de personatge de cinema negre, perquè per ser dona és objecte del desig d'uns individus dels quals no es pot defensar. El Tori, en canvi, és un aventurer i sempre troba una solució a tot.

Sempre han dit que no fan cinema per canviar la realitat. Però mai he tingut tant la sensació que sí que la volen canviar com a Tori y Lokita.

— [J.P.D.] Totalment. Sempre diem que el cinema no pot canviar el món perquè no pots pretendre que la pantalla sigui una bola màgica que transformi la realitat. Només el cinema de propaganda vol canviar el món. L'art del cinema ha de ser una conversa amb l'espectador per fer-lo pensar i qüestionar-se la seva veritat. Però Tori y Lokita no deixa de ser un retrat de la vida de dos immigrants i volem creure que, després de veure-la, el públic mirarà d'una altra manera els joves immigrants, no com una amenaça a la seva identitat o a la seva feina, sinó com unes persones que simplement volen viure aquí, guanyar-se la vida i anar a l'escola. No hem de fer cas dels polítics d'extrema dreta que s'aprofiten de la por de la gent. Cal reaccionar d'alguna manera. I què pot fer el cinema? Doncs oferir una altra manera més humana de veure la realitat.

— [L.D.]. El cinema pot influir en la vida de la gent. Quan els alemanys van veure Alemanya, any zero, Rossellini els va mostrar el que ells no havien volgut veure durant quinze anys.

El cinema encara té importància social o l'ha perdut amb l'auge de les sèries?

— [J.P.D.] Ha perdut importància, esclar. Ja no som a l'era de Chaplin, ja no hi ha un cinema a cada poble. Però continuem fent pel·lícules i la gent continua anant a veure-les. I les plataformes tenen pel·lícules bones, per exemple El poder del gos, de Jane Campion. Però el que no entenc és per què no s'estrenen primer a les sales i després a la plataforma. Europa hauria d'obligar les plataformes a respectar les regles del joc dels estats. No podem imposar a les plataformes una estrena en sales de sis mesos com volia França, això és irreal, però sí de 45 dies, com ha fet Iñárritu amb el seu últim film. Cal buscar un equilibri perquè la gent tingui temps de veure la pel·lícula en sales.