La memòria inventada d'Enric Marco aflora al Festival de Venècia
La pel·lícula de ficció 'Marco', protagonitzada per Eduard Fernández, s’estrena a la secció Orizzonti del certamen italià
Enviat especial a VenèciaQuan només es porten celebrades tres jornades de la Mostra de Venècia, el certamen italià ja s’ha omplert de pel·lícules protagonitzades per personatges que esdevenen narradors poc fiables. En la sèrie televisiva Disclaimer, d’Alfonso Cuarón, projectada els dos primers dies de festival, Cate Blanchett dona vida a una periodista d’investigació que es converteix en el focus d’una polèmica quan un secret enterrat en el seu passat surt a la llum. Per la seva banda, el documental Riefenstahl, d’Andres Veiel, presentat fora de competició, destapa la manera en què la cineasta alemanya Leni Riefenstahl, col·laboradora del règim d’Adolf Hitler, va intentar ocultar la seva implicació en la construcció de l’imaginari nazi. I, per últim, aquest divendres la Mostra ha acollit l’estrena mundial de la pel·lícula Marco, basada en la història d’Enric Marco, l’home que es va inventar que havia estat presoner del camp nazi de Flossenbürg i que va arribar a presidir l’Amical de Mauthausen. “Marco és un personatge de ficció en si mateix”, ha apuntat a Venècia el cineasta basc Aitor Arregi, que codirigeix la pel·lícula amb Jon Garaño: “Si Enric Marco es va crear un altre Marco, per què no hauríem de fer-ho nosaltres també?”.
Construïda com un trencaclosques al qual no li falta cap peça, Marco va saltant entre diferents èpoques per perfilar, amb transparència, la forja de l’engany d’Enric Marco, des de la seva tímida implicació en la lluita antifranquista fins a l'ascens en l’estructura de l’associació de víctimes del nazisme. Un dels punts forts del film és la manera en què Arregi i Garaño reconeixen el valor paradoxal de la figura de Marco, un mentider compulsiu que va esdevenir un infatigable lluitador en favor d’una causa justa. De fet, la pel·lícula apunta que l’habilitat de Marco per moure’s per la zona grisa de la realitat li va permetre aconseguir beneficis polítics per a l’associació.
La intel·ligència d’Eduard Fernández
En consonància amb l’ambivalència del protagonista, Marco bascula entre diferents registres: el drama personal, el thriller de misteri i suspens –apartat en el qual Arregi i Garaño juguen la carta hitchcockiana d’atorgar més informació a l’espectador que als personatges–, i la meditació sobre les fronteres del que entenem com a veritat. Aquest tercer registre s’imbrica amb els altres dos, però adquireix força pròpia quan els directors contraposen imatges de ficció i escenes reals, provinents per exemple del magnífic documental català Ich bin Enric Marco, dirigit pels argentins Lucas Vermal i Santi Fillol.
En el trànsit per les veritats mentideres i les mentides veritables del personatge, Marco es decanta per una posada en escena de caràcter acadèmic, un fet que distancia la pel·lícula de l’ambigüitat pròpia de la figura d’Enric Marco. En tot cas, si el visionat de Marco acaba resultant una experiència satisfactòria, en gran manera és gràcies a la notable actuació d’Eduard Fernández, que es mou com un peix a l’aigua entre els plecs de Marco, exhibint el seu cinisme, evidenciant la seva ambició i energia incombustibles i recreant el terror que es deu sentir davant la possibilitat de perdre-ho tot. “Per a nosaltres, l’Eduard és un dels millors, un dels grans –diu Arregi–. És molt intuïtiu, intel·ligent, i en la composició del personatge de Marco va estar molt pendent que no el portéssim cap a la caricatura”.
Nicole Kidman celebra la llibertat sexual
En la competició pel Lleó d’Or, la Mostra ha acollit aquest divendres la presentació de Babygirl, un thriller eròtic en què Nicole Kidman interpreta una altra figura paradoxal: una dona que ostenta una posició de poder i autoritat com a alta executiva d’una companyia de comerç electrònic, però que experimenta una forta insatisfacció degut a la impossibilitat de fer realitat la fantasia de ser dominada sexualment. La directora del film, la neerlandesa Halina Reijn, ha comentat en la roda de premsa a Venècia que, amb Babygirl, ha pretès oferir una relectura en clau feminista dels thrillers eròtics que van aflorar en el cinema nord-americà de les dècades de 1980 i 1990. Tanmateix, Reijn, que va aparèixer com a actriu en El llibre negre, de Paul Verhoeven, no aconsegueix invocar del tot el vertigen i excitació que van caracteritzar títols transgressors com Instint bàsic o sobretot Showgirls.
“Aquesta pel·lícula tracta sobre el desig, la veritat, el poder i el consentiment”, ha apuntat Kidman, que també ha descrit Babygirl com “una història sobre l’alliberament femení”. I val a dir que el film compleix el seu objectiu gràcies a la decidida negativa de Reijn a jutjar els seus personatges. Si, en altres temps, Babygirl hauria estat coronada per la idea del càstig moralitzant, ara impera el respecte envers les decisions i possibilitats d’un personatge femení que es mou pels límits d’allò que el món actual està disposat a tolerar.