Gabriel Byrne: "Encara em sorprèn no ser un mestre retirat de Dublín que va de vacances a Benidorm"

Barcelona"Primer balla, pensa després", va dir Samuel Beckett. La cita dona títol al biopic sobre el dramaturg irlandès i premi Nobel de literatura que protagonitza un dels grans actors irlandesos, Gabriel Byrne (Walkinstown, 1950). A Dance first, que s'estrena aquest divendres, Byrne entrega la intensitat de la seva mirada a un doble paper, el de l'escriptor i la seva mala consciència. L'actor de Sospitosos habituals i Mort entre les flors va atendre l'ARA durant el darrer estival de Sant Sebastià.

Quina és la seva relació amb una figura tan important al seu país com és Beckett? No em consta que hagi interpretat cap obra seva. ¿L’admirava, el va arribar a conèixer?

— No el vaig conèixer, però sí a gent que el freqüentava. I diuen que era una persona divertida, molt planera i sense fums. Però per a mi ell era una figura distant i gairebé mítica. Passa una mica el mateix que amb Eugene O’Neill o James Joyce, que es van convertir en figures més universals que irlandeses, tot i que la seva inspiració venia de la seva identitat irlandesa. Joyce, O’Casey, Shaw i també –però no tant– Beckett o Wilde, tots van haver de marxar d’Irlanda per convertir-se en grans artistes, perquè sentien que Irlanda els oprimia, especialment la Irlanda catòlica.

Ara que coneix les dues cares de Beckett, què opina de la imatge que es tenia d'ell?

— Que no hauria pogut escriure de la manera que ho va fer si no fos una persona profundament humana i emocional. La gent comet l'error d'assumir que Beckett era fred, distant i torturat. Els muntatges de les seves obres tendeixen a ser molt reverents i no veuen la humanitat que hi ha en elles, la tendresa, la joia i l’amor. El seu art és increïblement honest. No hi ha cap desig d’escapar de la realitat del que significa ser un ésser humà. Què va dir? "Naixem per caminar cap a la tomba. Vivim sols, morim sols, naixem sols". Confrontar la realitat d’una manera increïblement honesta amb una nova forma dramàtica és el seu gran servei a la literatura.

Hi ha un moment en la pel·lícula en què Beckett i Joyce lamenten no parlar irlandès. Vostè va ser mestre de gaèlic, i l’autor del primer drama en gaèlic emès a la televisió irlandesa. Què pensa de l’èxit de The quiet girl, la pel·lícula en gaèlic nominada a l'Oscar?

— Mira, cada vegada hi ha més gent americanitzada, i això és en bona part culpa del cinema i la televisió. Estem absorbint valors americans, política americana, història americana i una perspectiva americana del món, i per tant és important que cada país expressi la seva pròpia veu a través del seu propi cinema. L’èxit de The quiet girl permetrà que es facin més pel·lícules similars. Hi ha un prejudici molt gran contra el cinema europeu a Amèrica, però el cinema és universal, no té cap llengua. Perquè el cinema és, principalment, imatges. I recordem més el que veiem que el que sentim.

Com veu l’estat actual del cinema?

— El cinema com el coneixem viu els seus últims dies. Abans la gent feia cua per veure el nou Bergman, el nou Fellini, el nou Woody Allen. Ara la gent mira les pel·lícules en tauletes o smartphones. La idea d’estar en una habitació fosca amb un grup de persones tenint una experiència emocional compartida aviat serà cosa del passat. Les grans corporacions tecnològiques dominen el negoci del cinema, i això no és bo. No és que els estudis fossin genials, però les pel·lícules es feien i es distribuïen d’una manera completament diferent. Ara, una companyia com Sony Pictures representa només un percentatge molt petit dels beneficis de Sony. I amb l’arribada de la intel·ligència artificial intentaran desfer-se dels escriptors i fer guions més homogenis. Fins a cert punt, tot això ja està succeint.

Tornant a Dance first, a la pel·lícula interpreta Beckett, però també la seva veu interior. Són el mateix personatge, però alhora molt diferents.

— Al cap i a la fi, són el jo privat i el jo públic. Tots tenim una veu interior que, si féssim pública, ens tancarien en un manicomi. De vegades és una veu interior que no et deixa en pau, molt crítica. En el meu cas, crec que és el producte de l’educació i la cultura en què vaig créixer, on no t’ensenyaven a valorar-te a tu mateix com a persona.

Fa uns anys va parlar públicament dels abusos sexuals que va patir de petit. No devia ser una experiència fàcil de compartir.

— No. No ho volia fer, de fet. Però vaig parlar amb un altre home que va anar amb mi a l’escola i em va dir que també havia passat per allò. I aleshores vaig descobrir que molta gent d’aquella escola havia patit abusos. Ell havia guardat el secret durant 48 anys: em trucava des del garatge perquè la dona no el sentís parlar. I vaig pensar que havíem de començar a parlar d’això, tot i que no em venia gens de gust. De fet, encara no vull parlar-ne. Malauradament, és la veritat. I de vegades has d’explicar la veritat i a la merda amb les conseqüències.

Imagini que explica la història de com Gabriel Byrne, un jove mestre irlandès, es converteix en un dels actors europeus més respectats de la seva generació. Quina seria la primera escena d'aquesta història?

— Jo assegut en un cinema. Quan era jove, Dublín era una ciutat molt repressiva i catòlica. No hi havia gaire alegria per culpa de l’Església catòlica. L’única escapatòria era el cinema, on la teva imaginació volava. Jo hi anava molt, al cinema, i sempre que sortia al carrer, aquell moment en què abandones el món de la pel·lícula per endinsar-te en la pluja de Dublín, pensava: "Per què no puc endur-me aquesta màgia amb mi?" No coneixia cap actor, ningú relacionat amb el món del cinema, el teatre o la televisió. Per a mi, haver-me convertit en actor és un xoc total. Encara em sorprèn no ser un mestre retirat de Dublín que va de vacances a Benidorm.

Benidorm?

— Oh, i tant. Hi vaig anar molts cops. Benidorm, Mallorca... Qualsevol destí que em pogués permetre. Vols barats, 300 persones amb barrets i ossets de peluix cantant I love Spain, Spain is great...