'Els encantats': l'endemà d'una ruptura segons Elena Trapé

BarcelonaLa nova pel·lícula d'Elena Trapé, que es presenta aquest diumenge al Festival de Màlaga, comença allà on acaben la majoria d'històries sobre separacions o divorcis: quan les coses ja estan clares entre la parella, la reconciliació ni es planteja i només queda començar una nova vida –cadascú pel seu compte– i gestionar les restes del naufragi el millor possible. Per a la protagonista d'Els encantats, la Irene, això vol dir instal·lar-se al seu nou pis i passar uns dies sense la seva filla, que ha marxat amb el pare. Però l'absència de la nena li resulta insuportable i la casa li cau a sobre, així que tot d'una agafa el cotxe i enfila cap als Pirineus, a la casa del poble, la dels estius feliços, els dies llargs i les nits sense preocupacions.

Trapé volia superar les històries de separacions que giren “al voltant del dol de la parella” i posar el focus en les altres coses que passen. “S'ha de reconfigurar una realitat on ara hi ha el buit d'un projecte en què creies –diu la directora–. La maternitat haurà de ser diferent i també la teva intimitat com a dona, que se situa de sobte en un altre lloc quan tu estàs molt concentrada en ser mare”. Les llavors de la història de la Irene estan en la pròpia experiència de Trapé, que es va separar quan la seva filla era petita. “Sense ser una història autobiogràfica, sí que hi ha sentiments que conec bé, i tenia ganes de parlar de la gestió d'aquesta situació”, explica.

No és Els encantats, per tant, una tragèdia d'alt voltatge dramàtic, però Trapé impregna les imatges d'una tristesa sorda i profunda, un malestar que té a veure amb les expectatives fallides i la dificultat per encaixar en tots els llocs. “Els meus amics sempre ho diem: que ens pensàvem que ser adults era fàcil i no, és molt difícil”, diu la directora, que si a Les distàncies retratava el crepuscle de l'amistat ara s'ocupa del fracàs de la parella i de certes dinàmiques de l'amor romàntic que encarna l'amic que puja a visitar la Irene al poble. “A priori sembla el paio perfecte, que vol apostar per ella a mort i li agraden els nens, però té aquesta confusió heterosexual dels tios que es pensen que han de protegir, seduir i dir-te sempre el que has de fer”, apunta Trapé.

Buscar la llum a la Vall Fosca

Al poble de la seva mare la Irene intenta reconnectar amb sensacions perdudes però s'enfronta a uns altres buits, els d'un poble solitari i el de la immensitat del paisatge. “Ella busca les arrels però se'n va a un poble de la Vall Fosca on només hi viu una persona, i el silenci és aclaparador on la sensació de la natura és molt bèstia”, diu Trapé, que llegint un llibre de Pep Coll sobre llegendes del Pallars Jussà va trobar la que dona títol al film. “Són éssers que viuen en les esquerdes d'una roca i només surten de nit –explica–. Només són coses que deien als nens perquè no s'hi fiquessin dins, però em recordava l'esquerda que sent ella respecte al que es pensava que seria la seva vida”.

La pel·lícula acompanya la Irene en el seu desconcert vital tot desplegant un llenguatge més poètic que documental: Els encantats creix en la pausa i el detall, atent a les sensacions i textures emocionals per capturar el batec de la intimitat d'una protagonista a qui s'entrega en cos i ànima Laia Costa en el seu primer paper important en català al cinema. “Què puc dir de la Laia? Que l'estimo, directament –confessa Trapé–. Treballar amb ella ha sigut molt fàcil i s'ha estimat molt el personatge. L'ha cuidat i l'ha defensat, i això és molt bonic. Jo quan la veig a la pel·lícula al·lucino. Mentre gravàvem l'última escena no ens podíem mirar entre l'equip perquè estàvem tots en silenci plorant”.