Estibaliz Urresola: “Em provoca una emoció molt gran que l'euskera s'escolti a la Berlinale”

Enviat especial a la BerlinaleUn any després d'Alcarràs, Estibaliz Urresola (Laudio, Àlaba, 1984) vol repetir l'èxit de Carla Simón a la Berlinale amb 20.000 espècies d'abelles (20.000 erle espezie en euskera), un debut en el llarg que culmina una sòlida trajectòria en el curtmetratge amb obres com Somos polvo o la nominada als Goya Cuerdas. Rebuda amb una ovació al Festival de Berlín, aquesta coproducció basca i catalana s'endinsa en l'univers infantil de la Coco durant l'estiu que passa amb la seva mare i germans a la casa familiar dels avis. El taller d'escultura de l'avi, la piscina del poble i, sobretot, els ruscs d'abelles de la tia són els escenaris d'una història amb moltes capes sobre identitats que lluiten per obrir-se pas, els prejudicis que entelen les mirades i la importància del nom que triem per a nosaltres.

D'on neix el teu interès per la realitat dels nens i nenes trans?

— Va ser arran del cas de l'Ekai, un nen trans de 14 anys que es va treure la vida i va deixar una carta que es va publicar als mitjans i que em va commocionar, sobretot perquè l'Ekai deia que si prenia la decisió era pensant que podia ajudar a visibilitzar i millorar la situació d'altres nens i nenes trans. Vaig apropar-me a associacions de familiars de menors i vaig començar un procés de documentació llarguíssim, però no per explicar el cas d'Ekai, sinó per prendre el relleu d'aquella carta i mirar d'imaginar un escenari millor.

L'estrena coincideix amb l'aprovació de la discutida llei trans. Pretén contribuir d'alguna manera al debat?

— No era l'objectiu, perquè la història es comença a escriure el 2018, però m'agradaria que servís per apropar la realitat dels nens trans i generar diàleg i debat. La majoria de resistències tenen a veure amb un diàleg que està molt intel·lectualitzat i sovint oblidem que al darrere hi ha persones, en aquest cas nens i nenes petits que estan patint. No encaixar en la realitat que el món t'assigna genera violència i patiment, és un camí molt difícil que no s'escull per caprici o imitació. Són nens i nenes que saben qui són des de petits, i estar cara a cara amb ells m'ha ajudat a comprendre'ls més a través de l'experiència que de la ment, i això és el que vull que sigui la pel·lícula.

La mare de la Coco no és una persona retrògrada ni rígida pel que fa a la definició dels gèneres, però a ella també li costa molt d'acceptar que el seu fill és una nena trans.

— És una de les coses que més em van cridar l'atenció d'algunes mares que vaig conèixer, que se sentien molt orgulloses d'oferir un escenari més obert i lliure perquè els seus fills exploressin la seva identitat, però al final... Tu pots dir que “no hi ha coses de nens i coses de nenes”, però el món està absolutament segregat en coses de nens i de nenes, i quan els nens surten al món no troben el seu lloc perquè tot està dividit en categories absolutes de forma molt violenta.

L'euskera juga un paper important en la pel·lícula perquè és una llengua menys connotada pel gènere que el castellà.

— Sí, a l'euskera els adjectius no tenen gènere i, a més, té un registre que s'utilitza molt en el tu a tu i que permet referir-se a una tercera persona sense utilitzar el gènere. I això és important per al personatge de Coco, perquè li permet relacionar-se amb altres personatges sense la marca del gènere i així guanyar territori. I en una pel·lícula que parla d'identitats diverses em semblava important la diversitat lingüística. L'euskera no està tan present a la meva pel·lícula com el català a Alcarràs, sinó que reprodueix més o menys la realitat lingüística que està present al meu voltant, que malauradament és inferior a la realitat catalana, on crec que hi ha més presència. Però a mi em provoca orgull i una gran emoció que l'euskera s'escolti a la Berlinale, tots els avenços ajuden a legitimar les llengües minoritzades.

Sents que l'èxit de Carla Simón i Alcarràs t'ha obert el camí per ser aquí?

— Per descomptat. Totes les fites són fruit d'una trajectòria de fites anteriors. La mateixa presència de la Carla aquí l'any passat es deu a coses anteriors; totes les directores ens obrim pas les unes a les altres i m'encantaria pensar que jo l'hi obriré a algú que vingui al darrere.

La teva productora, Valerie Delpierre, també ho és de Pilar Palomero i d'Estiu 1993. T'identifiques amb la nova generació de directores que està sorgint els últims anys?

— Sí, hi ha moltes coses que m'uneixen a ella, començant per l'interès per la identitat, la infància, el treball amb no actors i uns dispositius de filmació una mica menys ortodoxos. Hi ha molts denominadors comuns, però el més bonic és que també hi ha moltes particularitats entre nosaltres i aquesta diversitat s'ha de celebrar.

Des de fa uns anys hi ha un debat encès al voltant de qui ha d'interpretar els personatges trans, si ha de ser un intèrpret trans o pot ser un actor o actriu cis. Com ho heu gestionat a l'hora de triar Sofía Otero per al paper protagonista?

— Sé que existeix aquest debat, però crec que no hem d'entrar-hi quan parlem de menors. Jo no em sento legitimada a parlar sobre la condició sexual de la protagonista de la pel·lícula. I tampoc m'interessa. És cert que vam fer càstings a l'associació de menors trans del País Basc, perquè volia fer-ho i donar-los l'oportunitat de participar en la pel·lícula, i no necessàriament el paper protagonista. Em semblava un joc interessant que hi hagués nens i nenes trans interpretant papers cis, i de fet n'hi ha algun, a la pel·lícula. Però el que més m'interessava era que el personatge que sosté el 90% de la pel·lícula pogués habitar un ventall d'emocions molt diverses. I és inqüestionable el talent de la Sofia per donar-me el registre de tot el que li passa a la pel·lícula, em sembla la millor Coco que podria haver trobat.