Baz Luhrmann converteix Elvis en el superheroi tràgic del rock'n'roll

Enviat especial a CanesEn una escena del drama fantàstic 3.000 years longing de George Miller, vista fa alguns dies a Canes, la "narratologista" que interpreta Tilda Swinton acaba una ponència acadèmica assenyalant que els superherois són l'última baula d'una llarga cadena de mites (faules, històries, religions) que han ajudat la humanitat a donar sentit a l'absurditat de la vida. Baz Luhrmann recull el guant i passa pel sedàs superheroic la història d'Elvis Presley per convertir-lo en una figura heroica i tràgica, un noi senzill de Memphis transformat en déu pel poder del rock'n'roll, una narrativa que es fa explícita en un segment recreat amb estètica de còmic. Però tot heroi de còmic necessita un malvat a l'altura i aquest paper l'interpreta el seu mànager, el tèrbol coronel Tom Parker, responsable d'apaivagar el salvatgisme punk del primer Elvis, de malbaratar la seva carrera com a actor i d'encadenar-lo a actuar a Las Vegas.

Elvis, que s'acaba de presentar a Canes, és un biopic que no vol oferir un retrat psicològic precís ni reconstruir els fets amb rigor, sinó explorar la dimensió d'Elvis Presley com a força motriu de la cultura popular nord-americana i alhora com una de les seves víctimes, devorada pel seu èxit. Com feia Milos Forman a Amadeus –influència reconeguda per Luhrmann–, Elvis pren el punt de vista de l'antagonista, no de l'heroi, i navega per la història d'Elvis posant l'accent en la pugna constant entre el talent brutal d'un músic per apropiar-se de les tradicions de la música negra i els intents de Parker per contenir la seva ferocitat i convertir-ho en un producte familiar per al públic. La pel·lícula celebra especialment els moments de rebel·lió i d'autonomia d'Elvis, com ara l'especial televisiu del 1968 amb què va reflotar la seva carrera musical, però en última instància acaba mostrant la incapacitat per conduir la seva pròpia carrera i escapar-se de l'influx de Parker.

La vida quasi shakespeariana d'Elvis s'adapta de meravella a l'estil excessiu, grandiloqüent i barroc de Baz Luhrmann, que bombardeja l'espectador amb un flux torrencial d'imatges icòniques. La pel·lícula fins i tot surt indemne del repte de reviure actuacions que formen part de la memòria col·lectiva i és gràcies a un Austin Butler magnífic en el paper d'Elvis, creïble en la dimensió privada del personatge i vibrant en la recreació de l'artista en directe, sobretot en l'etapa de finals dels 60. En canvi, Tom Hanks no aconsegueix dotar el personatge de Parker de carisma o foscor, potser per la falta de costum a interpretar una figura tan maquiavèl·lica com Parker o pels quilos de maquillatge i pròtesis que ha de portar. Hauria tingut més sentit buscar un actor d'una complexió física més semblant a la del personatge i no convertir l'actuació de Hanks en una imitació chanante de Joaquín Reyes.