Elle

Tot just fa una setmana que l’Eulàlia Iglesias rematava la seva crítica d'El porvenir en aquestes mateixes pàgines amb la següent frase: "Isabelle Huppert és l'actriu en majúscules del cinema contemporani". Tenia tota la raó del món. Però, llavors, ara què diem? Se’ns esgoten els elogis hiperbòlics amb Elle. Com quan un futbolista marca dos hat tricks seguits en la semifinal i la final d'un campionat important. I un gol és des del mig del camp, l’altre de rabona, un més regatejant tot l’equip contrari... Isabelle Huppert és de traca i mocador. Sempre ho ha sigut, sí, però ara sembla com si s’hagués elevat a un estadi de veterania i esplendor on és més sàvia, més magnètica, més espatarrant... És, en definitiva, més.

Tenint en compte que el gremi de la crítica de cinema acostumem a tenir molts coneixements per jutjar un film basant-nos en els seus mèrits dins del llenguatge de la imatge i molt poca formació per valorar amb rigor les prestacions interpretatives dels actors que hi surten (ens movem molt per fílies i fòbies, això és així), el que fa Huppert a Elle és de barretada. No cal ser gaire expert per adonar-se que la senyora és capaç de comunicar amb absoluta autoritat i claredat tot un ventall d’emocions i reflexions (simples o complexes) només torçant el llavi, esperant més del compte a parpellejar o encongint lleugerament les espatlles. A aquest nivell s’hi arriba als 63 anys, esclar, quan un artista encara la vellesa com si fos un període de síntesi, destil·lació, know-how i absència de ximpleries, no com el desenllaç d’una carrera deixant-se caure pel pendent de la decadència i la comoditat. De fet, tot això mateix també es podria dir del director d'Elle, Paul Verhoeven, més murri, entremaliat i penetrant que mai.

Millor retorçat que recte

Deia una amiga que qualsevol línia de diàleg d'Elle es podria aïllar en un gif, d’aquells amb subtítols, i seria perfecta per utilitzar com a rèplica en converses 2.0. I amb aquesta ocurrència podríem mesurar el nivell d’excel·lència de l’obra. Cada moment de la pel·li és brillant. És rellevant. I conté diferents lectures. Perquè aquest és un film tornassolat. És l’eròtica de l’aigua tèrbola, dels sentiments incòmodes i poc comprensibles. El morbo de l’anormalitat. O el miratge de la normalitat, tant és. La història, mai previsible, sempre sorprenent, d’una dona que és violada diverses vegades a casa seva per un intrús, es converteix en una fita del cinema retorçat, malaltís i enverinat que hauria encantat a tots els nostres cineastes pervertits de capçalera: Hitchcock, Chabrol, Buñuel, Polanski, Fassbinder, De Palma i, per si algú encara ho dubtava, també Verhoeven.