Elena Martín: "Molts homes se senten atrapats entre ser un mossèn i ser un monstre"

Enviat especial a CanesÉs la primera nit que la Mila i el Marcel passen sols a la caseta de la Costa Brava on s’acaben d’instal·lar. Al llit, ella se li acosta amb un desig inesperat i comencen a besar-se, però la cosa no va bé i, un cop més, el sexe acaba entre retrets i llàgrimes de frustració. Així arrenca Creatura, el segon llargmetratge com a directora d’Elena Martín, que es presenta aquest dissabte a la Quinzena de Realitzadors de Canes. Martín interpreta la Mila, que cerca explicacions al seu bloqueig sexual –que es manifesta pel seu cos en forma d'urticària– en el passat: en els primers contactes amb la sexualitat de la Mila adolescent (Clàudia Malagelada) i en la descoberta del propi cos de la Mila de 5 anys (Mila Borràs). Oriol Pla, Àlex Brendemühl i Clara Segura completen el repartiment d’una pel·lícula audaç que s’endinsa en un territori poc explorat al cinema: la sexualitat i els seus trastorns. "Parlar de sexe és fàcil. El que és difícil és parlar de la intimitat", diu Elena Martín.

La dona és l’objecte sexual per excel·lència del cinema, però a Creatura és el subjecte. El desig femení i les seves problemàtiques no s’acostumen a abordar.

— És cert que no hi ha gaires referents. Durant l'escriptura del guió, Clara Roquet i jo buscàvem pel·lícules que parlessin del despertar sexual de personatges femenins i n'hi ha molt poques. I les que hi ha, fins i tot algunes dirigides per dones, posen la protagonista en una posició de perill inevitable.

En quin sentit?

— En la majoria de pel·lícules, si una noia de 14 anys està calenta, es genera automàticament el missatge que li passarà alguna cosa greu. La sexualitat es castiga des del mateix relat. I soc conscient del món on vivim i del context patriarcal, però jo he crescut amb la idea que el meu desig en posa en perill, i no perquè els meus pares me l'hagin inculcat, sinó perquè és una narrativa comuna a la societat. I el que em posa en perill és la societat i l'educació que reben els nens, no el meu desig. El meu desig no és perillós, és meravellós, una energia preciosa que em fa feliç.

Creatura contempla els problemes sexuals de la Mila a través de les seves experiències passades, tant d'adolescència com d'infància. Fa més d’un segle que Freud la va estudiar, però la sexualitat infantil continua sent un tabú.

— És que és un tema molt delicat. I, en part, no se'n parla per por a sexualitzar. La sexualitat infantil existeix, però és absurd equiparar-la a la sexualitat adulta i, segons com, perillós. Més que sexualitat és un despertar dels sentits, però sovint la jutgem com la nostra sexualitat perquè no la coneixem prou. Entenc que és difícil parlar del tema, però s'ha de fer. Creatura no és una tesi doctoral, és una pel·lícula i explica una història molt concreta i senzilla, però queden molts melons per obrir.

Mostres com la relació entre pare i filla s'acaba contaminant d'aquesta incomoditat de cara al sexe i condiciona la seva capacitat per establir intimitat. És trist veure com, tot i estimar-se molt, els és tan difícil tocar-se.

— És trist i és tràgic i no passa només en la generació del pare, també en la del nòvio. Molts homes se senten atrapats en la dualitat entre ser un monstre i un mossèn. Intenten ser homes civilitzats, feministes i d'esquerres i tractar sempre bé a tothom perquè l'alternativa és ser un monstre, un bàrbar o un masclista. I el que potser falta són homes que expliquin la seva història des de la intimitat i la vulnerabilitat. Falten referents masculins que abracin els seus desigs amb la consciència de no fer mal els altres i gaudir del seu impuls. Per sort, cada cop n'hi ha més, però encara hi ha gent que diu “i ara com lligarem amb la llei del només sí és sí”? Si et preguntes això, és que no has entès res. I tant que lligaràs, i millor, perquè no hauràs d'ocupar un rol que no et pertoca ni portar la iniciativa sempre.

En el segment de l'adolescència introdueixes l'impacte d'internet i les pàgines de sexe en la protagonista. No ho censures ni ho jutges, i tampoc entres en el debat sobre la pornografia.

— És que en realitat no toco la pornografia perquè no veuen porno sinó Chatroulette [web de videotrucades aleatòries] i no és el mateix, perquè allà ningú posa en escena ningú follant sinó que són persones exhibint el seu cos. No hi ha representació, és tot una mica més random i salvatge. Així i tot, recordo que a Chatroulette hi havia situacions que deies... Uf. I sí, hem intentat molt no jutjar. Quan la Mila i la seva amiga fan un Chatroulette i se senten erotitzades en veure un paio adult que es despulla... Jo no hi veig cap problema, al contrari, és meravellós. Potser és el primer penis adult que veuen, i no saben si els espanta o els encanta.

El pla amb les cares de les noies transformant-se és sensacional.

— Hi havia gent de l'equip que llegia el guió i em deia que l'escena era una mica sòrdida, però no ho és perquè no la vam rodar així. A les actrius els vaig insistir molt que ho havien d'interpretar com si s'estiguessin escapant de casa i que era superexcitant, perquè estaven transgredint una norma, però no estaven en perill. Entrar en el merder de les representacions del porno... Fa molts anys que no miro porno, perquè vaig decidir que no volia donar-li continuïtat a aquesta indústria.

Parlant de porno, en les escenes de sexe de Creatura evites la representació dels cossos i et centres en les cares.

— Sí, perquè a la pel·lícula les escenes de sexe són sempre escenes de conflicte dramàtic, no de sexe per se. Passen moltes coses en aquelles escenes i necessitava veure la cara dels personatges, perquè són escenes en què es posen temes sobre la taula, es plantegen dubtes i esclaten coses. Eren escenes molt complexes, però el rodatge va ser molt fàcil perquè vam fer una bona preparació.

Vau tenir coordinadors d'intimitat al rodatge?

— Sí, les coordinadores estaven als assajos i parlaven amb les actrius. Jo també vaig establir un vincle de confiança amb elles. Com ens van explicar, quan una persona és menor d'edat el consentiment no existeix, sobretot amb una nena, així que l'has de protegir moltíssim, perquè potser ara li sembla bé una cosa però d'aquí a un temps no. I amb l'adolescent és important renovar el consentiment tota l'estona, perquè potser als assajos s'ha sentit còmoda, però el dia del rodatge no li ve de gust. O la primera presa sí, però la segona no. I no passa res, ens ho mengem. De fet, era emocionant, perquè és molt coherent amb la pel·lícula. Un dia, als assajos, vaig plorar amb uns exercicis què fèiem de demanar-nos permís. “Em puc apropar?”. "Sí". “Et puc agafar la mà?”. "Sí". “Et puc abraçar?”. Etc. Era preciós, tant de bo funcionés així en la vida real. No li resta màgia, al contrari, era màgic veure'ls consentir-se cada gest.

Per cert, que la família de la Mila sigui de classe mitjana i d’esquerres és intencionat?

— Em semblava més interessant. Hauria sigut fàcil que el personatge tingués un context supercatòlic i conservador, però tinc amigues de col·legi de monges que van tenir una sexualitat molt més alliberada que la meva, justament perquè van tenir un antagonista contra el qual rebel·lar-se. En realitat, els progres tenim molts problemes. L’esquerra es pensa que està alliberada, però històricament no ha sigut feminista. I aquestes contradiccions m’interessaven.